Dimarts passat Òmnium desplegava un discurs clamant a la unitat i a la dignitat nacional. L’endemà, sense que se’ns faci estrany, als diaris s’hi podia llegir la particular i tendenciosa versió dels fets -a tenir en compte, la “rafallada” de El Periódico de Catalunya.
Isidor Marí i Jordi Porta, al meu entendre, van fer un plantejament poc entusiasta i un pèl sobri. No tinc clar que aquest sigui el paper que hagi de jugar Òmnium. M’agradaria que, obertament, abanderessin un dels estendards cap a l’alliberament nacional. Sigui com sigui, Òmnium va oferir l’espurna. I la traca final va encendre’s obrint pas a les proclames d’independència dels assistents.
La nodrida representació dels partits polítics, però, talment com els diaris, tampoc hi va entendre el mateix missatge. Sembla ser que, després de l’acte, l’empresa de neteja va trobar, entaforats entre les escletxes de les seves butaques, taps usats per a les orelles. I clar, fer anàlisi i autocrítica, no! Millor omplir la bústia d’Òmnium i el mòbil del seu President amb correus i trucades. Correus i trucades que, aprofitant l’amabilitat de la invitació, es dedicaven a criticar una suposada línia de discurs tova vers l’adversari. Bé, doncs, per què venien… La propera vegada que es quedin a casa. Com va quedar palès en el mateix auditori, qui rubrica l’independentisme és el poble i no ells. Ja no se’m fa estrany.
