Avís per als lectors: Sempre que faig un escrit no pretenc tenir la veritat ni donar cap lliçó a ningú. L’únic que pretenc és exposar el meu punt de vista, equivocat o no; l’únic que faig és opinar i pretenc també que qui ho vulgui fer, ho faci. Així que no hi ha cap intenció política, per molts nobles que siguin aquestes intencions, sinó que pretenc exercir el dret a la llibertat d’expressió. La paraula “perendengues” encara pertany al meu vocabulari, apresa quan era petit a Campos, poble del sud de Mallorca, i d’aquesta paraula en podreu trobar notícia al diccionari de 10 toms, el català – valencià – balear, també anomenat com a Alcover – Moll.
No puc evitar esser una persona nascuda durant la postguerra i que, per tant, hagi viscut una infància durant la qual es varen prohibir moltíssimes de les festes que ara abunden pertot. Això em va impregnar d’un sentit seriós i auster de la vida, que he procurat alternar amb la comprensió dels canvis que s’han anat produint i sempre he procurat no perdre el tren de la renovació ni de la innovació, com a mínim a la meva professió. Després de feta aquesta explicació, anem per feina.
Quan escric aquestes ratlles ja s’han aprovat i blindat, des del Parlament català, els correbous, fet en el qual no hi estic d’acord, encara que entenc perfectament les persones que hi estan. No comprenc uns partits polítics que decideixen prohibir les corrides de toros i permeten els correbous. Si en els correbous, els animals no moren, sí són burlats, torturats i trets del seu entorn pacífic. No entenc que els humans per divertir-nos, ens haguem de burlar d’un animal i exposar-nos a morir com passa cada any a uns quants; per tant, crec que la diversió dels correbous s’hauria de substituir per alguna competició més pacífica, més esportiva i més humana.
Durant les darreres dècades i quasi sempre durant les festes majors s’han anat inventant una sèrie d’actes, que un dia diran que ja s’efectuaven fa segles, però que no és creïble i és el costum de tudar fruita i hortalisses, quan en el món hi ha tanta gent que pateix fam i misèria. Parlem-ne d’unes quantes:
La Tomatina és una festa del municipi valencià de Bunyol, en què els participants es llancen tomàtigues entre ells. Aquest esdeveniment té lloc el darrer dimecres d’agost de cada any, durant la setmana de les festes majors de la localitat. Juntament amb les falles, fogueres i moros i cristians, és una de les festes valencianes més conegudes internacionalment. No puc entendre de cap de les maneres que una guarda de gent, com a desesperada, s’hagi de tirar aquesta hortalissa, fins a arribar que els carrers estiguin plens de salsa de tomàtiga. Pot ser arriben turistes per veure aquest desastre, però es perden tones de tomàtigues i es representa la gent que hi intervé com si fos una mica salvatge. Aquesta festa es podria convertir en completament civilitzada si les usassin per fer una “pamboliada” per a tothom o diferents plats de cuina on, la tomàtiga fos la reina del plat.
Així van sorgint com per art d’encantament o de grans pensades de persones, que crec que deuen pensar poc, les propostes de destruir la fruita o la verdura que més abunda al poble o comarca. Així si a Vilafranca de Bonany tenen una bona producció en quantitat i qualitat de melons i síndries, resulta que durant la festa major, s’han de dedicar al que anomenen festa bruta i fan una guerra de síndries. Els melons són tractats de manera més correcta, ja que el que es fa és un concurs i guanya qui presenta un meló amb major pes, la resta de la festa és excel•lent. A Binissalem, terra amb bones vinyes, fan la festa del vermar, una festa semblant a la que fan a molts de pobles del Principat, on li diuen festa de la verema, i la setmana de festes que fan és boníssima, fins que arriba el moment en què es dediquen a fer la batalla del raïm, on s’han de tudar uns centenars de quilos d’aquesta fruita. Ja us podeu imaginar de quin color queden els infants i al•lotells que han participat a la batalla. Un poc de seny del nostre hauria d’impedir que es realitzassin episodis de destrucció d’aliments, en lloc d’anar-ne inventant cada dia més de nous.
Això és el que pens i això és el que manifest en aquest escrit, però com que mai no m’he sentit com una persona que posseeix la veritat, també estic dubtant si hauré quedat antiquat, i si això són signes del nou temps, i que no es pot saber el que vendrà. Tot pot ser, però jo seguiré pensant que això és el símbol d’una societat opulenta, que vol ser civilitzada, però que sempre, a la mínima que no vigila, fa aflorar a la superfície l’instint salvatge.
