El Govern espanyol presenta i du a debat un Decret Llei perquè a Andalusia i a Extremadura n’hi hagi prou amb 20 jornals certificats per l’empresari agrícola o l’ajuntament (fins ara n’eren 35) per tenir dret a un subsidi de sis mesos (a partir dels 55 anys no cal cap jornal). De fet, el famós PER ha consolidat un mecanisme pervers: d’una banda se subvenciona l’empresariat per tal de fixar pagesos jornalers al medi i poder disposar de mà d’obra barata quan calgui; d’altra banda, permet un cert control polític per part de qui expedeix els certificats (també els ajuntaments) i consolida la cultura del subsidi.
Efectivament, si durant anys Andalusia i Extremadura han rebut enormes recursos del Fons Europeus per tal de poder actuar sobre infraestructures, investigació, innovació, desenvolupament rural, formació, etc., més enllà dels desequilibris fiscals i financers quant a la distribució desiguals dels recursos estatals entre els distints territoris de l’actual Estat espanyol, resulta indignant que avui dia, i sobretot en el context actual de crisi econòmica, encara es pretengui visualitzar la “necessitat” d’intensificar aquestes pràctiques.
En el marc actual, allò que no es pot admetre és que els territoris (Catalunya, País Valencià i Illes, sens dubte) que pateixen un veritable espoli fiscal, immergits a més en una crisi econòmica sense precedents i amb la cohesió social en escac, puguin veure’s acusats d’insolidaris per denunciar aquesta pràctica quan, paral•lelament, el ministre Corbacho ha decidit que, en contra del que es va aprovar en el Parlament i renegant de la paraula donada, resta 135 (67%) milions del Fons d’Immigració.
Per què hem de quedar-nos sense aules d’acollida per a la població nouvinguda? Per què els ajuntaments catalans han de tenir menys de la meitat dels diners dedicats a polítiques d’immigració enguany?
Per què la cohesió social a Catalunya no els és tan important ni prioritària com a Andalusia i a Extremadura.
