A diferència del President Montilla, de formació marxista (com molts altres membres de l’esquerra catalana de la seva generació), Celestino Corbacho és fill d’un univers ideològic aliè a la dialèctica. D’aquí que la seva trajectòria ofereixi com a capital acumulat els rèdits polítics, exitosos certament, d’una mena de “peronisme metropolità” suficient com per haver contribuït a dur el socialisme català dels darrers anys del segle XX a “empatar” amb el bloc convergent i a neutralitzar-se, uns i altres. Assolit aquest escenari, tota l’ambició d’aquesta pota de l’esquerra catalana va radicar a saber gestionar l’equilibri. I res més.
De fet, Corbacho ha estat de sempre qui ha defensat millor que ningú dins del socialisme català l’anomenada sociovergència, una visió conservadora, orfe de qualsevol anàlisi que intentés encarar el profund significat de les potencialitats de l’aliança activa dels partits de l’esquerra catalana per trencar l’estatu quo de les aigües empantanades de l’autonomisme de la dècada dels vuitanta i noranta del sgle passat.
I ara, davant de les pors demoscòpiques del 28-N i de la necessitat de passar urgentment el rasclet al cens electoral, no resulta estrany que es trobi còmode repetint, amb entusiasme, que, amb Esquerra, mai més.
S’entén que el PSC durant la precampanya hagi pulicitat la consigna “Ni independentistes ni de dretes”. S’entén i, a més, ho agraïm. Agraïm que reconeguin implícitament l’avenç del sobiranisme en la societat catalana (i sinó de què aquesta necessitat de deixar dit que ells no en són?), però d’aquí a criminalitzar-nos, tot afirmant que l’independentisme és la llavor del futur enfrontament civil entre la ciutadania de Catalunya, hi ha un bon tram. I el que ha dit no té perdó.
La posició de Corbacho respon a una estratègia d’abast. Significa voler aixecar un terraplè entre les forces polítiques de l’esquerra catalana i trencar pel flanc independentista el relat que s’ha anat confegint durant aquests set anys de govern de coalició a fi d’amagar les renúncies del PSC, la incapacitat per deixar de ser un subsistema del PSOE (per què no es pregunta on seríem ara si els 25 diputats del PSC a Madrid haguessin actuat de forma conseqüent?). En Corbacho, el més sociovergent dels dirigents del PSC, s’ha convertit en l’ariet més actiu de la nova posició dels socialistes catalans, al servei de ZP, al servei de l’espanyolització de la vida política catalana.
Cada partit és amo dels seus afanys i entusiasmes en campanya, però que el PSC l’aprofiti per bordar l’independentisme i fer que les fractures esdevinguin permanents durant molts anys és un error enorme.
