Sens dubte que hi ha moltes maneres d’entendre el desembarcament (retorn) de Celestino Corbcho a la política catalana. S’han fet cabòries sobre una pretesa deriva espanyolista del PSC (realment ho ha deixat mai de ser d’espanyolista?) o fins i tot s’especula sobre una possible successió de Montilla (de veritat algú es pot arribar a plantejar seriosament dins el PSC que Corbacho sigui el futur del partit?). Però probablement la cosa sigui molt més senzilla: pura supervivència, que en els temps que corren no és poc. Celestino Corbacho ha demostrat amb escreix la seva incapacitat manifesta per a dirigir alguna cosa diferent que una diputació com la de Barcelona (construïda tota ella sobre la mateixa estructura de l’aparell del PSC) i molt menys un ministeri .
Corbacho serà recordat per sempre més com el ministre de l’atur. Se’l fa fora i se li busca una sortida més o menys digna i se li assegura una seguretat econòmica que el porti a la jubilació (el novembre farà 61 anys) si les seves pròpies modificacions legislatives no ho impedeixen.
Probablement aquest sigui el fil conductor de la formació de les llistes del PSC. A Girona, per exemple, els mateixos noms de fa anys i anys estan en llocs de sortida per aspirar a la cadira de diputat. Nadal es marca la fatxenderia de dir que hi haurà cares noves, renovació… a partir del 5è lloc de la candidatura. Tothom assegura la cadira i el que no corre vola. El sou s’ho mereix. I és que la patacada del PSC pot ser monumental: Generalitat, Ajuntament de Barcelona, de Girona, potser la Diputació de Barcelona…..
