Ha començat el govern de l’Estat espanyol una escalada dialectal contra el procés independentista i el govern de la Generalitat titllant la convocatòria del referèndum d’independència com a “cop d’estat”. Sinó fos perquè aquest fet és prou greu un es pensaria que s’està davant d’una broma de mal gust, sobretot perquè qui intenta construir aquest relat del “cop d’estat” encara viu de l’estat de les coses que se’n va derivar precisament d’un cop d’estat, aquest sí que de veritat, contra la legitimitat democràtica de la República espanyola.
Els efectes d’aquell cop d’estat, que va donar peu a una guerra civil, i va provocar centenars de milers de morts, persones desaparegudes, exili, repressió, patiment i por, arriben als nostres dies mitjançant el fil macabre que connecta la dictadura amb la monarquia que va engendrar el dictador. Amb el record ben present del que va suposar aquell cop incruent del 18 de juliol de 1936 no van ser poques les renuncies que en forma de xantatge pel soroll dels sables van haver d’acceptar bona part de les forces polítiques que treballaven des de l’oposició al règim per fer la possible la ruptura amb la dictadura i instaurar un règim polític democràtic que signifiqués la reinvenció de l’Estat espanyol.
El resultat dels efectes d’aquell cop d’estat són un Estat d’escassa qualitat democràtica, capaç d’organitzar terrorisme d’estat, finançar amb fons reservat la repressió i la desaparició de persones, inventar-se operacions com la recent “Operació Catalunya” i voler fer passar com a antidemocràtic l’exercici de la democràcia plena que significa la convocatòria d’un referèndum. En definitiva, un Estat que no vol deixar de ser el que és i ha generat els anticossos que facin impossible qualsevol canvi: fent inviable la reforma de la Constitució que significa el lligam amb la dictadura, articulant un sistema d’alternança de partits polítics (reeditant el sistema propi de la Restauració borbònica de finals del segle XIX) i finalment, com a darrera barrera de contenció de qualsevol intent de canvi, constituint una elit funcionarial que garanteixi, en l’hipotètic cas de què una força política defensora de la ruptura amb l’estat natural de les coses esdevingui hegemònica (com ens volen fer creure la gent de Podemos), res canviï per a que tot continuï igual.
Però què no ens enganyin, els veritables cops d’estats els han protagonitzat els mateixos que ara acusen al govern de la Generalitat: com hem de considerar sinó la modificació de la Constitució un agost de 2011 per augmentar els nivells del topalls constitucionals de deute, doblegant-se als dictats de la Troika? Com hem de considerar sinó la destitució de fiscals i la judicalització de la política? Com hem de considerar sinó l’existència d’una trama política i policial com l’Operació Catalunya? Com hem de considerar sinó tanta i tanta corrupció instaurada dins de les institucions de govern? Això sí son veritables cops d’estat a la democràcia.
Però és tal el nivell de podridura d’aquest Estat i de part de la seva opinió pública, que allò que en altres Estats plenament democràtics hagués suposat el descrèdit del partit de govern i la demolició del sistema de governança vigent, aquí no ha provocat més que soroll i perplexitat en una població que pateix els devastadors efectes d’una crisi que ha retallat de forma salvatge drets socials i laborals.
I tanmateix aquesta gent tenen la poca vergonya de parlar de cop d’estat. Doncs si el que és tracta és de superar tal nivell de podridura, impugnant d’arrel allò que ens sotmet a un estat de les coses demencials capaç de naturalitzar la corrupció, la mentida, la repressió, fem-ho, sense por, amb un somriure. Fem el referèndum. President, digui ja, sense dilacions, la data i la pregunta.
I si d’aquest exercici de plena llibertat li volen dir “cop d’estat” que li diguin, perquè aviat es veure que no busquem instituir un regim demofòbic hereu de la dictadura, com si van fer ells, sinó que volem construir una nova societat, plenament lliure, que superi tota la pitjor herència de segles de decadència espanyola. Catalanes, catalans posem les urnes i anem a votar. Fem saltar pels aires el règim, obrim la porta per on discorri la llibertat del poble català i de la resta de pobles sotmesos a l’Estat espanyol. Guanyem-nos la llibertat.
