El senyor Ferran Monegal és l’únic periodista del món que té com a objectiu que el seu entrevistat li doni la raó. A pesar de ser un destacat demagog i que potser si em costa d’entendre és perquè, a banda de destrossar el català, parla amb el carnet del PSC a la boca, l’home sempre m’ha fascinat, i si l’enxampo fent zàping l’escolto una estona per allò de l’art de la lletjor que tant aprecio i del qual ell n’és un gran artista. Monegal s’erigeix en jutge en el seu programa de Barcelona TV, en què analitza la demència, l’absència de principis morals i ètics dels continguts televisius. I té molt de mèrit, sens dubte, sobretot perquè ho fa des d’una cadena de televisió d’un sectarisme PSC-PSOE que fa feredat, no endebades és perquè pertany a la corda d’aquest partit que presenta aquest programa, altrament no el presentaria. És una llàstima, perquè no hi ha dubte que moral i ètica són termes que avui gairebé no apareixen ni al diccionari i posar-los sobre la taula suposaria nedar contra corrent, cosa que estaria molt bé i que, a més, és d’una necessitat urgent. Però és el peix que es mossega la cua. Si es pretén fer pedagogia sobre els continguts televisius, la millor manera de projectar-la és justament per televisió. I és clar, la temptació de posar la guineu perquè protegeixi les gallines és massa forta. Per al bé del ciutadà, més valdria deixar-ho córrer.
No pot faltar, però, qui creu que això no és veritat, que el senyor Monegal és l’únic que "les canta clares" i que seria un crim eliminar de la graella el seu il·luminador programa. Ai Senyor. El màxim exponent d’aquesta ingenuïtat el veiem al seu plató, amb un públic ple de babaus que li segueixen la beta i que, creient-se espavilats, fan tota mena de disquisicions barates que deuen ser molt saludables per a la seva autoestima però poc edificants per a l’intel·lecte.
No hi ha dubte que políticament Monegal reparteix clatellades a totes bandes, però la qüestió no és l’ampli ventall de la seva crítica sinó la desigual distribució que fa de la seva qualitat. Fins i tot un nen sap que la picada de crostó del pare quan ha tocat el cul a una nena significa un elogi… o un "massatge", fent servir la paraula preferida de Monegal –naturalment sempre referida als altres i no al que, en el fons, fa ell amb els seus. De manera que l’acostumat to paternalista més o menys dissimulat de "feu bondat, no sigueu entremaliats" que dedica al PSC-PSOE en les seves crítiques, lluny de crear reticències en l’opinió pública envers aquest partit, suposa en realitat la creació d’un vincle afectiu en el televident sense que se n’adoni.
Amb tot, he de reconèixer que la setmana passada el periodista va estar genial entrevistant l’exambaixador i televisiu espanyol Fernando Schwartz, el qual no és estrany ni casual que fos espanyol perquè per a Monegal i el seu partit el nucli de l’univers sencer, i això que no sembla tenir límits, és Espanya. Així ens ho demostra amb la majoria dels seus convidats i els referents televisius que analitza, suposo que emparat per l’argument anodí que, m’agradin o no, són els que té la societat barcelonina a qui es dirigeix. Em fa feliç, doncs, perquè si no té sentit intentar canviar les coses només pot ser perquè vivim en el millor dels mons. Doncs bé, fent l’ostentació habitual del que Monegal anomena mossegar, intentava posar l’entrevistat contra les cordes retraient-li que, tot i entendre perfectament el català, Schwartz no el parlés a la televisió "autonòmica balear" on treballa, va dir Monegal. Deixant de banda l’ús del terme autonomia, que fa que a aquest home no l’hauria de poder respectar ni el seu popular canari Papitu, vaig pensar que chapeau per la crítica, però sobretot per haver-li etzibat en espanyol la major part de l’entrevista sense que ni ell mateix encara ara pugui saber per què. Com es veu, el talent de Ferran Monegal és innat, brolla espontàniament i no hi pot fer més. Passa que l’home ni mossega ni esgarrapa. I no és un lleó, és un gatet sense dentadura ni urpes. Per això el seu canari podria campar sempre ben tranquil fent el ximple fora de la gàbia.
