En la línia del meu darrer article a l’Indirecte, no deixa de ser sorprenent el fet que des dels mateixos mitjans de comunicació sobiranistes i, fins i tot, des dels partits i moviments socials afins al dret de l’autodeterminació de Catalunya, s’emfatitza, ara i adés, la idea de desobediència a l’ordre constitucional. Anit mateix, des de la ironia que sovint s’imposa en la narrativa de les coses, es parlava d’”acte il·legal” –en relació al míting celebrat ahir al Tarraco Arena.
Entenc l’estratagema, però no el comparteixo. Perquè ben bé sembla que la Llei 19 / 2017 (Llei del referèndum d’autodeterminació) del 6 de setembre, aprovada en seu parlamentària recentment, hagi deixat de ser part del nostre ordenament a partir de la suspensió executada pel Tribunal Constitucional; tot plegat negant –subliminarment– el caràcter imperatiu d’aquella que crea ad hoc un règim jurídic excepcional –tal com s’estipula clarament en el Capítol II, article 3.2. La Llei del referèndum és vigent i, així mateix, ho està la Llei 20 / 2017 del 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la República –d’acord amb allò que aquesta estipula en la Disposició final tercera, en relació a l’article 4.4 de l’anteriorment esmentada Llei del referèndum d’autodeterminació.
Per tant, hi ha un cos legislatiu en vigència que regula perfectament l’ordenament jurídic en l’àmbit de l’exercici de l’autodeterminació –i tot allò que el precedeix, per exemple, la campanya relativa al dret de vot. S’ha d’insistir, adés i ara, en aital fet: la Llei del referèndum roman vigent –igual que la Llei de transitorietat. I, per tant, no hi ha actes que es puguin emmarcar en el concepte d”il·legalitat”.
Només així podrem caminar cap a un 1 d’octubre amb participació massiva. Car si és just recordar el caràcter de vigència de la Llei del referèndum, també ho és –i és fonamental– insistir en el caràcter vinculant de l’1 d’octubre –tal com s’estipula, en el Capítol III, en l’article 4.3:
-El resultat del referèndum té caràcter vinculant.
I és responsabilitat d’individuals, mitjans de comunicació i, sobretot, del govern de Catalunya repetir aquest article de la Llei –en paral·lel a la implementació del resultat a posteriori–, com a argument fonamental de la campanya. I és que tinc la impressió que entre el sufragi –essencialment favorable en potència a les tesis del “no”– hi ha incredulitat. Fet que pot generar una important bossa d’abstenció si no es contraposa amb la contundència necessària el discurs de la vincularitat i de la vigència de la Llei del referèndum d’autodeterminació. Cal contemplar bé els efectes de la norma sobre l’elector que hauria de saber que si guanya el “sí”, la seva abstenció tindrà unes conseqüències pràctiques. Contra la por cal contraposar-hi la veritat.
