Estic preparant un extens assaig sobre el paper de la poesia com a manifestació literària -i per tant estètica- contra la guerra. Fruit d’això, darrerament he dedicat llargues hores de reflexió al voltant de la contribució del nostre país en relació a l’anomenada Cultura de la Pau. Catalunya, terra històricament immersa en conflictes bèl·lics d’origen molt divers, hi ha contribuït, tal vegada a fi de contrarestar aquest vessant, amb una important florida de personalitats sensibles als efectes de la violència. El més universal, Pau Casals, troba el seu precedent més il·lustre en la figura medieval de l’abat Oliba, impulsor de la institució coneguda com a Pau i Treva. Entre tots dos i més enllà, un itinerari de mil anys.
Pel que fa als poetes, objecte original del meu treball, hi trobem la consciència de l’horror traslladada al vers en l’obra, entre els moderns, de Carner, Riba, Manent, Espriu, Raspall, Casasses, Martí i Pol, Maria Àngels Anglada i, és clar, Màrius Torres:
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
La ciutat llunyana, març de 1939
I és que per la seva capacitat de síntesi, el gènere poètic condensa com cap altre la imatge que es desprèn de la violència. En un context de destrucció, qualsevol acte que mitigui el dolor dels altres té origen en una radical oposició a la barbàrie. Homes d’acció -cadascun en el seu context- com Ramon Perera, Josep Trueta o Moisès Broggi planten la llavor de la vida al bell mig de la mort que s’escampa sense aturador en el decurs de la Guerra Civil. El dolor aliè, la idea de proïsme, inspiren la seva actitud vital en el marc de l’humanisme. Martí i Pol, en referència a l’exili posterior a la contesa, escriu a Haikús en temps de guerra:
A quin paisatge
poden adscriure els somnis
els sense pàtria.
Pregunta inevitable, atès que l’exili passà a ser el destí de milers de catalans que deixaren el país forçats per la desfeta. En una carta de Josep Trueta a Pau Casals, l’eminent cirurgià es reconeix a si mateix com el “pobre metge que s’ha passat un quart de segle intentant refer el que la brutalitat humana ha trossejat” ensems que reconeix en la figura insigne del músic del Vendrell l’amor de qui vol “evitar el carnatge”. Trueta, hereu de les ensenyances del doctor Manuel Corachan, implícitament lloa l’actitud de l’artista català en silenciar el seu violoncel com a forma de protesta pel paper conciliador de les potències aliades en relació a la dictadura del general Franco. Pau Casals, sobre aquesta decisió, explica a Joia i Tristor:
“A França vaig celebrar alguns concerts benèfics mantenint encara l’esperança que algun govern es declararia a favor del poble espanyol. Cada vegada, però, era més clar que la seva política envers Espanya la dictava l’oportunisme polític i no pas els drets humans de les Nacions Unides. Al cap d’un temps vaig anunciar que no tornaria a tocar públicament mentre les democràcies no canviessin llur actitud envers Espanya.”
“Em vaig retirar a Prada. Per segona vegada. Em vaig exiliar. No puc dir pas que fos una decisió fàcil, perquè sabia que, en un món on el cinisme impera arreu, una acció d’aquest tipus a penes afecta la marxa de les nacions. Després de tot, era una acció individual. Però ¿quina altra cosa podia fer? Un ha de viure amb ell mateix.”
Casals, en aquest sentit, és conseqüent amb una capacitat de compromís insubornable. Encara avui ressona amb força la seva veu en un món on “el cinisme impera arreu”. Perquè la indiferència s’imposa sense escrúpols en les societats modernes i el seu gest és un acte inútil, carregat d’una poètica exemplar. Al capdavall, si hom “ha de viure amb ell mateix” això demana un grau de consciència que exigeix a l’individu sobirà un gest radical -i si molt convé de renúncia- en suport a l’oprimit.
Les noves generacions
És, llavors, en el context d’aquesta tradició humanista, que s’entén la pugna no-violenta de figures d’una altra generació com Lluís Maria Xirinacs, Frederic Roda i Pérez o àdhuc de Ferran Garcia Faria; bé hi ha, en tots i cadascun d’ells, una irrenunciable voluntat de lluitar pacíficament contra la injustícia. En benefici del col·lectiu, però des de la convicció individual que obra i pensament configuren una totalitat indissoluble. Metafòricament, Garcia Faria representà com cap altre personatge a l’època la síntesi entre camí i pau: les seves caminades expressaven el seu compromís amb la llibertat. L’anhel de coexistència en un estat de civilitat. Un anhel ratificat en les plantades d’en Lluís Maria Xirinacs (amb el mateix Garcia Faria) davant de la presó Model o, de manera més recent, a la Plaça Sant Jaume. Cabdal és la contribució teòrica de l’antic senador sobre Estat i laïcisme. Seva és l’esmena constitucional -rebutjada en la Comissió Constitucional del Senat- a l’art. 15, punt 3, relativa a la relació entre aquell i les confessions religioses:
“Cap confessió no tindrà el caràcter estatal. Els poders públics mantindran una actitud de neutralitat amb totes les confessions existents a la confederació.”
La “confederació” es refereix a la proposta d’organització territorial per a l’Estat espanyol que defensava Xirinacs l’any 1978; nota d’actualitat, que em veig obligat a esmentar a fi de desmentir l’epítet “d’estrafolari” que sovint queia sobre la figura de l’insigne pensador. I és que n’hi ha prou si es considera qui defensa, ara com ara, un model confederal -o en el seu defecte federal- d’articulació territorial.
Poesia i tradició no-violenta
En tot cas, darrere l’actitud transgeneracional de Casals, Trueta, Xirinacs o Garcia Faria, hi ha una clarividència no-violenta que es constata en uns versos de la IX Elegia de Bierville, d’en Carles Riba:
“Homes que vàreu mesurar i acomplir accions més que humanes / per merèixer l’orgull d’ésser i de dir-vos humans / jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il·lustres; / sé que no fórem fets per a un destí bestial. / La llibertat conquerida en l’apassionada recerca / del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor, / ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva / per al llinatge tot dels qui la volen guanyar; / i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta / per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.”
El ressò de la veu poètica ens recorda la nostra responsabilitat: l’home no està destinat a un “destí bestial” expressa Carles Riba en un català net de qualsevol mena d’ornament superflu. Poèticament considerat, no deixa de ser una actitud romàntica -en el sentit més positiu de la paraula- d’anar contra el món en optar per un continuat Sturm und Drang, oposat a la lògica del poder. L’anònim, aleshores, esdevé l’heroi -la relació socràtica entre heroisme i amor en el Cràtil de Plató- en tant que l’individu adopta una postura ètica que el confronta, en desigual combat, a l’ordre establert per les potències dominants. És una idea al servei d’homes d’acció com Moisès Broggi operant en un quiròfan ambulant a pocs metres de distància de la línia de front.
L’humanisme mediterrani de Riba troba, d’altra banda, el seu contrapunt formal en altres expressions poètiques de la nostra tradició moderna, on destaca pel seu tarannà la poesia colpidora de M. Àngels Anglada:
Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent
i es glaçaran els mots en el vers dels poetes
si oblidem que els infants petgen camins de mort
-raïms mai madurats, quina amarga verema!
Reivindicació d’una humanitat abstreta que abandona la bellesa en ignorar el dolor aliè, simbolitzat en la fràgil figura de l’infant. L’oblit es contraposa, explícitament, a la idea de dignitat humana i, en aquest sentit, en oblidar deixem enrere allò que ens humanitza i, àdhuc, permet conviure. Cal recordar, amb constància, la nostra condició social a fi de ser cívicament.
La Marxa de la Llibertat
Una escenificació col·lectiva que actualitzà aquests principis fou la Marxa de la Llibertat, concebuda com a fórmula no-violenta, celebrada el 1976 en demanada de Llibertat -inclòs el dret d’autodeterminació- i, àdhuc, d’Amnistia per als presos de consciència. Darrere els organitzadors hi havia el moviment internacional per la pau, Pax Christi, i figures com Lluís Maria Xirinacs, l’Àngel Colom o l’Arcadi Oliveres. Aquest darrer, és el president del patronat de la Universitat Internacional de la Pau (UNIPAU), fundada l’any 1984 per l’esmentat Frederic Roda de la mà del Nobel Adolfo Pérez Esquivel. Una tradició, la del moviment pacifista al nostre país, amb un ric i experimentat teixit associatiu que trobà la possibilitat d’articular-se institucionalment amb la creació el 2007 de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP). Dues institucions capdavanteres de cara a promoure la Cultura de la Pau, això és, l’anàlisi de les causes, la prevenció i la resolució de conflictes per la via pacífica.
La tradició catalana del diàleg
Si la pau és el pròleg o l’epíleg de la guerra no hi ha altra sortida que l’actitud poètica a fi de consolidar aquest principi públic com a realitat perpetua. Catalunya ha donat dones i homes de pau, compromesos amb una praxi transformadora -una poiesis revolucionària-oposada frontalment a la política de violència consumada. En la nostra tradició cultural pesen els dos pols d’aquesta tradició, l’abat Oliba i Pau Casals, però també l’ideari lul·lià i el pensament d’en Raimon Panikkar. Del primer, tan sols destacar la seva aportació a la interculturalitat, tal com ho reivindica el filòsof Mohamed Arkoun:: “… Llull es va deixar penetrar per la cultura i les escoles de pensament dels seus contemporanis musulmans fins al punt d’introduir una predisposició única en un temps en què les construccions dogmàtiques de la fe de les tres versions del monoteisme imposaven, sobretot, l’exclusió recíproca …”
Pel que fa a Panikkar, tot salvant les distàncies de context amb el savi mallorquí, no hi ha dubte que no s’entén el modern diàleg interreligiós sense les aportacions del pensador de Tavertet. Tot i entendre’l de manera distinta, hi ha en comú el denominador que el diàleg és la condició fonamental per bastir ponts entre cultures i realitats en conflicte. A El diàleg indispensable, Panikkar afirma: “L’obertura és part mateixa del diàleg”. Per afegir-hi, més endavant: “El diàleg no és un instrument provisional qualsevol destinat a ajudar que la gent assoleixi la unanimitat. La finalitat del diàleg no és pas la liquidació de les opinions diferents o bé la uniformitat del món o la creació d’una religió mundial”. Panikkar entén el diàleg com a Àgora i, en conseqüència, com a indret de trobada de la Vida en constant evolució. Aquesta, penso, és una de les contribucions cabdals de la tradició catalana no-violenta a l’ètica humanista. Una tradició que continua. Cal, doncs, persistir en aquesta direcció amb el ferm propòsit de trobar un espai permanent d’entesa entre els homes -les sagreres de la Pau i Treva: el lloc sagrat on compartir- a fi de poder viure en el marc d’una pau veritable i justa i, a poder ser, definitiva.
