Fa quatre anys a la Biblioteca Nacional d’Espanya hi havia una exposició d’una de les grans figures de la Generació del 98 de l’Estat espanyol, l’exposició es deia “Yo Unamuno”. A aquesta exposició es podien llegir les cartes que havia escrit a José Martínez Ruiz, Azorín. Qualsevol estudiós sap que Unamuno era contrari a la independència de Catalunya, però tenia una visió clara i no gens embullada sobre el que realment passava a la realitat d’aquella Espanya que feia uns anys que havia perdut el que ells deien les darreres colònies, Cuba i Filipines. Ja en aquell temps la premsa espanyola, especialment la madrilenya, tractava els problemes de manera visceral i no racional, una manera semblant a l’actual.
Per això, continuaven sense entendre el que anomenaven el problema català i el temor que volguessin independitzar-se. Per tant, perquè no ho poguessin fer, les mentides, les injúries i les calúmnies estaven a l’ordre del dia, d’una manera semblant a les actuals. Aquest tema el va tractar José Antich, periodista i director de El Nacional, que va publicar una carta que Unamuno va dirigir a Azorin, en un moment en què es volia desfogar davant l‘actuació tan equivocada de la premsa espanyola, carta que ja vaig publicar el mes de febrer d’enguany. La carta és breu i la tornaré a transcriure: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrilenya està haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bàrbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera).” Aquesta carta l’havia escrita el 14 de maig de 1907.
José Antich, que durant els 13 primers anys del segle XXI, va dirigir el diari La Vanguardia en un editorial a El Nacional, que va titular Merecemos perder Catalunya va escriure el següent: “Un siglo después sería falso afirmar que esta haya sido la actitud permanente de la prensa editada en Madrid, de sus radios y de sus televisiones. En estas décadas ha habido momentos de todo y también actitudes significativamente diferentes entre los medios cercanos a la derecha y a la izquierda. Entre otras cosas, porque la influencia catalana ha sido más importante en este último espacio ideológico. Lamentablemente, hoy, en el fragor de una batalla que los medios españoles, salvo honrosas excepciones, abordan con un exceso de visceralidad, esta situación ha empeorado enormemente. Se utiliza en exceso no la crítica, siempre legítima y también necesaria, sino el insulto y la descalificación. Si se considera necesario, se da un paso más y se recurre a la mentira. También en eso la actitud de los medios de comunicación británicos fue muy diferente en el reciente referéndum que perdieron los partidarios de la independencia de Escocia.”
A una exposició que s’ha fet enguany al palau Robert a Barcelona durant el mes de maig sobre “Azorín y Cataluña. De Joan Maragall a Lluís Companys” es podia llegir la frase següent: “La mejor imagen de España en Europa se llama Cataluña” Aquesta frase la va escriure Azorín en un manifest durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera.
El poeta i escriptor Joan Maragall va tenir relació epistolar amb Azorín, el qual va intentar sempre establir ponts de diàleg per a una Espanya respectuosa amb la identitat plural que la conformava, respecte que quasi mai no ha existit entre la majoria de polítics espanyols ni tampoc no ha existit entre els mitjans de comunicació, establerts principalment a Madrid. Així no es pot dir que durant els tres segles que han transcorregut des que Castella es va annexionar Catalunya hi hagi hagut ponts de diàleg, com ara en l’actualitat tampoc no existeixen. Tampoc no queden “Azorins” que en vulguin crear.
