Bona vida, però no tant 5
Cinquena part
Una tarda de llevant fort que amenaça pluja entro al despatx del mas. No he previst que hi ha excés d'aïllament. Tant li fa, no em crea claustrofòbia. M'assec a la cadira de fusta treballada, just enfront hi ha una fotografia del pare, un tipus d'esperit aventurer. Li agradava córrer riscos. Només en queda una fotografia de l'època de la qual quelcom, però, em fa recordar que les coses mai no són eternes com ara la fàbrica, més aviat no va durar pas gaire. Suficient per fer calés i vendre-la. Quelcom intern em sobresalta, m’incomoda. M'escuro la gargamella i els llavis em tremolen uns moments. No em puc moure. Em quedo incrèdul, tocat per un raig de fluixedat. M'enyoro del pare davant la foto malgrat que febleses d'eixa mena no van amb mi. Recordo la infantesa jugant pels carrers, l'adolescència sense la mare, que havia mort. M'envaeix una tal melancolia que m' endormisca. Records, aventures i fets que, en realitat, em rellisquen per sobre meu i que poden ser una trampa.
Sense menejar-me de la cadira veig una fàbrica que es va acabar en pocs anys, i unes amants fugaces. Unes classes mitjanes que, abans de mirar de ser riques, farien bé d'anar amb compte de no perdre la feina amb la situació d'ara. No em plantejo el futur ni el de les propietats o si no tinc una vida plena d'aventures, sols sé que no m'amoïnen els dilluns i la resta de dies feiners, un anar fent sense imprevistos. Que no em malentenguin ni s'indignin, però jo dels treballadors, tocaria el mínim despatxos d'administradors, advocats i administracions de les institucions perquè són sangoneres que et xuclen els diners.
Potser el que em cal és menys indiferència i més estima, que hi hagi algú que de debò trobi a faltar el meu buit. Si hi ha alguna dona, que tingui un compromís ineludible amb mi. No només pels diners. Ni que fossin, que sé jo, els mediocres dels governs que a tothora busquen com treure-me'ls.
Joan Guerola
