Bona vida, però no tant 4
Quarta part
Si jo fos dels funcionaris i dels autònoms, abans d'una rendició, no sé què faria amb alguns dels que els abaixen sous i apugen impostos. Per una estona imagino que estarien en l'imperi romà on els perjudicats formen un grup que quan menys t'ho esperes enverinen o es llancen sobre rivals o sobre governants assetjadors i els claven punyals o els enverinen. Era gairebé natural i recurrent, per més que facin ofrenes als déus, liquidar alguns mandataris aprofitats. No era una simple falta de respecte com en les eleccions.
Un cop al poder, els polítics no se suporten a si mateixos de tanta mentida i engany. Ni que hagueren passat per un correccional. Que ningú s'enganyi, no pugen al poder per ser artistes, per fer activitats productives, per generar felicitat a la gent, si més no a mi no. Mai no satisfaran les il·lusions del poble ni el protegiran de debò, ja se sap. Quan deixen la política, sense cap tremolor de pols, se'n van amb paga i quelcom més sota el braç. I de manera cruel, disposats a viure amb l'excés. Fan notar a posta les riqueses, ens les refreguen per la cara amb un desvergonyiment brutal. Tant natural.
Per fi de bé, millor que els treballadors es queden com estan. Millor que si visquessin en l'abundància i en el balafiament interminables en menjars, en ximpleries i en quincalleria.
Continuarà
Joan Guerola
