Bona vida, però no tant 1
Primera part
Sóc ric i no em cal atabalar gens, em dic en la sala d'estar amb un got de beguda a l'abast de la mà. Millor que ho sigui jo que no pas certa gent, podria assegurar que, en cas de ser-ne, seria pitjor, força pitjor. Fruit de la riquesa em comporto com un impulsiu, i no em preocupen les conseqüències. No pertanyo a l'aristocràtica ni als militars descendents la dictadura, encara menys a eixa xusma que anomenen classe política democràtica. És possible que hagin trets diners de llocs més dubtosos. Quant de temps fa que m'ho repeteixo i que no serveix de res? Semblant a la indiferència assumeixo la cobdícia de tots ells.
Rics com eixos acostumen a jeure vora la piscina privada, per matar el temps d'estiu, en una hamaca o sobre la gespa sota un pi. Com gats, s'espatarren al solet de l'hivern, en un racó assolellat de casa o del pati. Porten en les butxaques l'estupidesa d'unes targetes tan usades com les soles d'unes sabates.
En canvi, el pare es va arriscar. Es va llençar venent els béns, cases i camps. En acabat, va posar en un soterrani vell un ordidor alitrencat, quatre telers, dues màquines de cosir i, per cardar les flassades, una màquina de fusta amb un motor carrincló que funcionava a voltes a mà, i a voltes amb electricitat. Els diners van fluir amb la venda de llençols i flassades a països àrabs. Van rajar a bon ritme, ja que el pur alè del pare movia la gent i la maquinària.
La fàbrica va anar creixent i fent diners a tothora. Ell me la va deixar en fideïcomís. La fascinació per guanyar molt seguia. Alhora que en desitjava més, m'esgotava, n'estava ben tip de la fàbrica: resultava un destorb. En trobar una oportunitat, ben a les portes de la crisi, la vaig engegar a rodar i la vaig vendre. Una sort, abastable per a mi. Preferible, per tant, no córrer riscos i quedar-se amb poca cosa.
Continuarà
Joan Guerola
