Bruno i les línies obliqües 7
Setena part
Fa tombs a les coses sota la influència de les línies, mai quietes. Amb perplexitat sospesa si els astres les condicionen. Potser les troba en una ocasió que està assegut en silenci, cap al vespre, concentrat en les idees, just darrere l'escola del poble. Eixe món casual que tant li agrada durant uns anys, s’esvaeix en la guerra i la postguerra. Li fa entendre l’obliqüitat del pensament, sense angles en els plans de projecció: les línies es creuen però, en realitat, hom torna al principi i, en fer-ho, descobreix coses que ja no hi són. Mai no ho diu als amics, ni tan sols als de debò, perquè és solitari. Bogeries ni retrogradacions, cap, li diuen. A sobre que els hi confesses pensaments, damunt d'això, encara se'n riuen. Preferible no dir res, és clar, més d'una volta hi ha qui diu, encara que conscients de la seva memòria excel·lent, que s'inventa mentides sobre records fugaços, que conta anècdotes repetides i sense precisió.
Al moment es gira, recolza el braç sobre una barana del pati de l'escola i, ple de nostàlgia, expandeix la vista vers els bancals i vers un camí llarg, molt llarg. Els escruta tots: nota el gusta de raïm. Es figura que és un nen que fixa els ulls en l'horitzó. Segueix amb la mirada d’ocell, ingènua i quieta, en direcció a un puntet que ve pel camí, sembla venir de ben lluny. De sobte, no se'n sap avenir perquè creu que és la mare que s’afanya de pressa. Percep que s'acosta, que li allarga el braç des de dalt d'un carruatge. Una trobada sense presència i amb rapidesa. Evoca quan ella li va fer un petó abans de la classe primera i ell s’hi va aferrar amb una abraçada. O els petons abans de gitar-se. Petons com alè del qual ha mamat sense fi. La mare com si viatgés sobre un carruatge estirat per coloms, que bé. Ella i l’escola: companyies que estima. Se li fa un tel en la mirada centrada en el puntet del camí. No és cap polseguera. Quin goig i s'hi va quedant fred, fred.
Joan Guerola
