Bruno i les línies obliqües 6
Cinquena part
Quina inquisició conviure sota elles que, sovint i sense avisar, et temptegen i t'amenacen. En l'escola, viu l'encavallament de despertar a l'aprenentatge en llibertat amb, en arribar un altre mestre, el desig de passar gairebé desapercebut. Tria anar al camp o treballar en la casa amb la mare perquè no vol assistir a classe: li crea indiferència. Així fins que plega de la unitària. No sembla veritat però en la guerra persegueixen, fiquen a la presó i condemnen a mort al mestre que tant li despertava les ganes d'aprendre. Acabada la guerra, la colla de nens juguen a pilota, o altres jocs, de dia o de nit, pels carrers del poble i pels afores amb certa alegria, absents de les ombres dels adults, més aviat fantasmes que fugen uns d'altres. De debò que no hi ha manera que vagin canviant.
Trist això del mestre i, més endavant, costa de creure que, havent passat els anys, no hi siguin la mare i les germanes. Fa uns anys des que decideixen anar-se'n. Tampoc no hi ha diferència entre elles i altres del poble que ja ho havien fet abans, qui sap si alguns potser els van aplanar a elles el camí en eixe país. Segons es miri millor que hagin marxat que no pas quedar-s'hi entre patiments. Tanmateix, no me'n falten de dubtes sobre la pensada de la mare de desitjar marxar, tampoc hi havia prou estalvis per bitllets per tothom.
Tret d'una única carta, res més ha sabut. No vol patir endebades cosa que no és fàcil. Queda l'esperança. Que algú toqui la baula portant noticies o que aparegui qualsevol senyal sobre elles. Si de moment elles no fan saber-li res, mala sort, no vol pas perdre el cap. Un s'adapta. Quan va d'enterrament d'algú del poble, els tocs i repics de les campanes, de sobte, com si li fan saber que la mare o bé les germanes són mortes. Que els cucs blancs se les estan menjant. Ni tan sols poder posar-los flors. Quina sensació de derrota. És obvi que la ignorància li fa remoure en el pensament tota mena de possibilitats, vés a saber si, al contrari, viuen bé mar enllà. Mentrestant, vaig i vinc dels camps dels quals guanyo ben poc. El que entén és que millor oblidar.
Continuarà
Joan Guerola
