Bruno i les línies obliqües 5
Cinquena part
Si emigro, quina olor de resclosit en la casa i quin erm dels bancals. La mare em diu que viuen en una terra d'abundància i amb pervenir. Si estacar la rella de l'arada i cavar en l'aixada m'atreia continuar fent-ho en les mateixes terres, també m'atordia quan veia una noia del poble.
No vaig preguntar en el SERE ni en la JARE per entrar en expedicions de refugiats en algun vaixell. Incapaç d’abandonar-ho i de deixar la núvia. No vaig tardar a casar-me amb ella que curiosament havia nascut a Buenos Aires i, de ben petita, se'n va venir aquí. Com es creuaven les línies que no van permetre el retrobament. Només em quedava volar d'un lloc del mapa a un altre mentre, en l'aire, m'abraçava a elles. I en aquest venir i anar, anys més tard, hi van trobar dictadura mentre que jo, democràcia aquí. Vaig perdre la confiança en les línies gratuïtes i inequívoques de les quals n’estava ben tip.
Del meu raonar amb elegància, només quedava un to dialogant encara que un pèl aspre. Saltava a la més mínima perquè, segons quines coses em deien, no les podia pair cosa que em feia una mica solitari. No acceptava que algú, a voltes, pugues estar primer que jo i, si em no em satisfeia, li saltava a sobre o no el deixava expressar. Tenia eixe punt de caràcter esquerp i, en el menjar, força fetiller, del qual en gaudia sense que ningú em llancés porqueria al damunt. Una diferència amb la resta similar a la que havia representat en l'escola. Molt tancat, furgava en els racons de la memòria sotmesa a ratlles en biaix.
Continuarà
Joan Guerola
