Bruno i les línies obliqües 4
Quarta part
La mare es desesperava quan, en el rebost, trobava dos trossos de botifarra, dues llonganisses, tres ous, uns quants tomàquets secs, mig pa de blat de moro i una gerreta amb olives adobades amb sajolida. Ho havia de fer durar fins que hi hagués més aliments, si és que n'arribaven: depeníem de les collites dels bancals, de si les gallines estaven ponedores o si els animals estaven bé. Arribàvem a vendre ous, oli o fruita. O passar-les ben magres i havíem d'espellucar. L'estiu era millor que l'hivern per fer quatre pessetes.
La mare plorava en veure el rebost tan buit. Si jo sopava poc, a la matinada em roncaven els budells; vés-te'n a treballar així o amb un tros de pa amb oli, sal i dos tomàquets i un trosset de botifarra que, unes hores després, et menjaves a mos redó; i, quan era de temporada, podies trobar fruita.
Era evident que la mare no volia que em queixés en la sala de l'ajuntament per si, com que jo no era dels que havien guanyat la guerra, em posaven en llistes negres a causa de les quals no rebríem ajudes de qualsevol mena o per si enviaven els civils a casa i vés a saber si em portaven a les casernes amb les mans lligades alhora que m'apuntaven amb els fusells i m'etzibaven cops. Sense alternatives, tret d'un impuls lleu de superació que es va afeblir quan la família es va desintegrar. La mare i les germanes, tan segures del que pensaven, em van convèncer: elles emigraven primer i si trobaven un bon lloc, aniria en acabant.
Va sonar la sirena del vaixell que anava sortint del port i en el que viatjaven la mare i les germanes cap a Buenos Aires i jo, entre llàgrimes vaig recordar quan ella em va fer un petó abans d'entrar a l'escola per primera volta. No m'hi vaig agarrar a la roba d'ella a diferència del dia de l'acomiadament al peu del vaixell, abans de pujar-hi. Menejava el braç alçat mentre el vaixell de càrrega i passatgers abandonava la immobilitat amb parsimònia per lliurar-se a la navegació. Fugien de la gana i la misèria alhora que jo vaig haver d'acceptar-les, de suportar-les en el temps que em vaig aferrissar en els camps. Els primers cops d'aixada em van semblar que cavava el clot per enterrar-les, que no les veuria més.
Em vaig subjugar a una feina que menystenia i a una dictadura, que em sotmetia i que menystenia també. Amb l'absència dels meus i l'allunyament definitiu dels llibres, d'un possible microscopi i, com dèiem, del saber, hom no arribava a ser ni una coma d'una oració completa. Un esglaó inservible. Un esglaó trencat com la família.
Continuarà
Joan Guerola
