Creus de terme 2
Segona part
Alguna volta l’hostatjava algú. Menjava del que per sort li donaven. Vestia una túnica llarga deixada anar, unes sandàlies i portava un garrot. Més aviat va viure a l'intempèrie, on podia interioritzar, i en el desemparament dels camins. Els va sembrar amb algunes creus que es compaginaven amb monuments pagans. En un poble el van dilapidar a codolades fins que va morir. No hi van volar voltors a l’entorn del cadàver, només hi va haver creus.
L’home es va despertar agitat a causa del malson. Entre ell i l'insomni havia dormit poc, es va aixecar amb mal de cap i, sense haver descansat, se'n va anar a treballar. Com cada dia, va engegar l’auto en el garatge de casa, hi va sortir i va marxar cap a la ciutat. Va passar per davant la creu de terme a la sortida del poble. Mig kilòmetre més hi va trobar una creueta amb flors. Les va passar amb rapidesa per arribar puntual al treball en la ciutat. Les veia dos cops al dia en el trajecte de casa a la feina i a l'inrevés. Com que no era gaire lluny va arribar de seguida.
En el treball li va venir al cap el profeta. De manera brusca va sentir la necessitat d’ordenar el que havia somiat. Només va recordar trossos deslligats. La sentia potser perquè, tot i el benestar de viure a les afores del poble en una casa amb garatge, piscina i gossos, li faltava pau en un estil de vida de massa acceleracions i excés de treball per pagar deutes. Tot plegat alterava la força interior, tan diferent a la del profeta. Per què es va adormir quan mirava la foto de l’àvia amb el rosari i amb la d’ell fent d’escolà, i el somni en acabant? Ell que estava acostumat a un viure de ritme ràpid. A no mirar enrere. Des de que va morir l’àvia i des de que ell va deixar de ser escolà, quasi no havia tornat a l’església. No trobava resposta a l’enigma del somni.
Continuarà…
Joan Guerola
