Bruno i les línies obliqües 1
Primera part
Camins i racons de la ment se li anaven omplint. La geografia li permetia volar d’un lloc a un altre, en el mapa, és clar. En les oracions, les gramaticals, unia paraules per entendre el llenguatge. No li calia ni cantar els números de multiplicar. S'ho va aprendre de seguida, tot i ser el petit del grup. El que més li agradava era raonar amb un discurs brillant i un parlar amb elegància. Increïble però mai no s’agarrava de la roba de la mare per no entrar a l’escola. No feia campana com altres que s'excusaven per haver d’anar a fer ravenells i lletsons en marges i erms, vés a saber si eren a posar envisc en el riu per caçar ocellets. Per portar la ferrada de la mare del safareig a casa. O bé anar a arreplegar olives quan n’hi havia bona collita. Millor l’escola, que bé, qui si hom hagués d’anar de genolls per recollir olives amb les mans ertes de fred i el risc de ficar-les en un card. Per ell no era cap suplici, al contrari li feia il·lusió usar diccionaris, llibres i, algun dia, microscopis.
El fet que fossis llest, talòs o que faltessis a classe no t’estalviava aguantar alguna broma o algun malnom que et desqualifiqués.
Aviat va haver d’anar a classe mentre hi havia una guerra civil, Déu meu! Ja es traçaven les línies obliqües quan es creuava assistir a classe en plena guerra. Impossible entendre com s’anaven creuant, com impossible entendre per què uns nens bonics es van quedar amb més poca carn que una cadernera.
Continuarà
Joan Guerola
