El misteri de les Favorites 3
Tercera part
Vaig seguir sense moure’m del lloc. Apareixeria d'un moment a l'altre, era evident que no havia fugit volant per algun cubicle del pont. El corrent arrossegava alguna cosa estranya semblant a un llimac, que de lluny em va intranquil·litzar. Em va semblar que era el seu vestit, que recordava de color blanc: allò hi era perquè jo aprengués a patir de valent. Però només era un tros d'una revista, la llum intensa de la qual em portava un munt de records d'ella.
Vaig desistir quan el cansament em va guanyar. Amb tot, sense parar de pensar-hi. Es devia haver adonat que la preferia i les altres l'havien empentat? Podia ser que estigués amagada amb la complicitat de les set restants? No vaig poder fer atenció a les vistes dels palaus des del gran canal.
Vaig anar a la plaça Sant Marc i vaig ballar a contracor amb cadascuna de les set. No eren balls de carnestoltes. Més aviat un ball un pèl insípid atès que hom no sentia res. Mentre ho feia amb una, les altres, assegudes, a tothora enraonaven, reien, bevien cervesa i més d’una fumava. I si parlaven d’on era la primera favorita? No podia aixecar falsos testimonis. Combinava la continuïtat del ritme amb gràcia i la llambregada a la recerca del diferenciable que m'acostés a la favorita. Prou difícil a la vegada no perdre el ritme i aguaitar amb rapidesa cap a tots costats, fins i tot racons, per si ella irrompia a la plaça.
Com la trobava a faltar, em vaig submergir en els records de la finor de llavis i mirada i també en els records de quan vaig intimar una mica per primera vegada amb la cançó Sylvia's mother de Dr Hook. No podia conformar-me amb records. Sentir-la a prop, això desitjava, que aparegués per casualitat en el carrer Tiepolo, o encara que fos en el fang d'algun d’aquests canals que no porten enlloc, en algun carreró arrossegada pel vent o borratxa en un pont.
Continuarà
Joan Guerola
