Casa amb nesprer 5
Cinquena part
Quina necessitat té el nesprer d'aguantar el poc seny d’eixe cap de trons? I si les nespres surten dolentes?
És hora ja de deixar-lo fet un Sant Llàtzer. Embogit, puja al primer, la porta està entretancada, entra, quina ferum, s’imagina en una porquera. Una mirada d’astorament davant els trastos escampats per tot arreu, parets amb frases escrites, segueix la fletxa anarquista i la a majúscula dins d’una rodona. Obre de bat a bat un finestró i la finestra pintada de violeta alhora que li ve una ganyota de ganes de vomitar. Explica’m-ho. Ell sabrà per què no diu res. De què vas, cap de suro, li diu, l’agafa pel coll, l’aixeca en l’aire, pesa poc atès que està sec com un bacallà. L’arrossega i el posa sobre l’ampit de la finestra perquè vegi el que li ha fet a l’arbre: mai més ho tornis a fer això, em sents, tio. L’altre fa carota i sense donar-li cap resposta, tot d’un plegat li fot un parell d'hòsties, li deixa els morros inflats i els nassos rajant sang. Els separa un altre, que coneix poc, que viu a les golfes al costat de la terrassa, que havia sortit a estendre roba i que també havia baixat a queixar-se per la música estrident. El miren amb un gest de fàstic i sembla no importar-li. Absurd tot plegat.
Enric va al pati per netejar el nesprer i abraçar-lo mentre li diu que l'estima, que mercès per la companyia. Se'l queda mirant i li demana que perdoni el bergant el qual sols el dia que trobi l'egoisme en els altres se n’adonarà de com és. Ja n’hi ha prou. Et compadeixo. Comprèn-me que he d'abandonar el lloc. La companyia del paio deixa molt a desitjar, no exagera. Ni es disculpa. Si m'acusen, segur que els policies em posaran a la presó i em sentiria ridícul. Ho han d'acceptar. No és culpa meva.
En acabat, arreplega la guitarra, quatre trastos més i se'n va capcot amb el gosset. Li dol acomiadar-se del nesprer. Sap que tornarà, que no l'abandonarà. Però ara ha de marxar abans que la cosa empitjori amb el tipus de dalt. Pura mala sort que li hagi passat en un lloc com aquest, amb okupes. Omple les butxaques d'unes nespres, encara verdes, i s'allunya sense mirar arrere.
Joan Guerola
