Casa amb nesprer 2
Segona part
Viu a la casa des de fa un temps, no gaire, malgrat la pudor de florit i engrut. Em vaig quedar sense feina i no podia pagar el lloguer. Quina altra cosa podia fer. No em volia ensorrar, ni ganes d’anar d’aquí a allà. En un edifici d'okupes, cadascú hi entra per motius diferents i s’espavila aviat. Vaig arreglant el que puc de la planta baixa. Acabo de fer arribar llum del cablejat del carrer. Prenc el mínim, sense malgastar recursos. Fa servir un carro per carrejar garrafes d'aigua de la font pública: altre cop vaig estirant com un burro pel carrer, n’estic tip de portar-ne. No em queixaré més, faré una punxada de la canonada. En prendrà poc, així segur que no se n'adonen, el suficient per ell i per regar el nesprer. Per sort, compta amb la passivitat de les autoritats i la policia municipal. El tarambana de dalt, llevat de fer la guitza només representa un manat de debilitats: no és tan hàbil per punxar de la llum d'algun fanal.
No suporto tant d'enrenou quan apuja el volum ni és bo pel nesprer que, quan el sent, segur que deu pensar a mi em tenia que tocar; o ja hi torna el boig. No cal dir que molt pitjor quan fa alguna festa perquè està fins ben tard. Si l’individu, fent-se el ximple, em digués que la música forta no té res a veure amb l’arbre, jo li contestaria: i tant que té a veure, com també té a veure que hagi d'aguantar un pati humit, ombrívol, sense converses alegres o rialles de nens. Vist que el gos orinava el tronc vaig haver d’ensenyar-lo: vaja, que em va portar temps fer-ho.
Continuarà
Joan Guerola
