Tindré prou aigua a l’estiu?
Amb molta set i molta por d’assecar-me, tot d'una vaig veure un núvol i li vaig dir:
—Envia'm pluja, aquí ningú no em regarà. Tampoc no em puc moure, ja ho saps, per anar a una font.
Les arrels m'arribaven profundes en el marge d'un bancal.
—Què puc fer sol si de seguida desapareixeré com sucre en el cel. Tampoc en facis un gra massa, la calor de l’estiu t’ha de madurar les figues —em va contestar.
Encara que incapaç de fer res sense l'ajuda d'una tempesta, el núvol m'admirava la paciència. Segur que hauria volgut volar cap a mi i embolicar-me amb una capa d'aigua. Era evident que la terra estava tan àvida com per beure’s un riu sencer.
—Digues al vent que empenyi núvols de tarda. Que no tinc al·lèrgia a la pluja. T'agraeixo la companyia.
Per sort, els cúmuls fibrosos amb tonalitats grises van anar creixent. Bé, a esperar a veure si hi ha fortuna, em vaig dir. Una va esperar debades perquè només van servir per tapar el sol. Això, més la rosada de la nit va servir perquè les fulles i les figues que m'adornaven les branques poguessin dormir millor. Em vaig despertar nova i el meu perfum de figuera envaïa els voltants. No obstant això, m'aterrava la calitja dels dies següents en el frenesí estival. Ara per ara, el vent de mar em va refrescar. Em va ajudar perquè la set no em passés de la gola, no baixés al cor ni als sentiments.
Joan Guerola
