Quan desplega el pergamí 6
Sisena part
Ella torna a seure al sofà i prem un botó del comandament per apujar el volum del televisor. Si ja he netejat la vitroceràmica i ja he endreçat la cuina, de seguida em demana que me’n vagi i que no sigui pesat. Per què coi ho diu si no pensava resistir-me ni empipar-la.
—Sembles ben bé filla del teu pare. Mira, que n’ets a voltes…
—Que en sóc que… A tu que et passa?
—Res, no cal que et posis histèrica. Sols que em sap greu eixa actitud amb mi.
—Fes el que vulguis. Vés a navegar per Internet. Potser vés-te'n al llit i comença a escalfar motors i tota la pesca. No tardaré, ja que no fan res de bo en la tele. Porta unes copes de ratafia. M'anirà bé.
Me’n vaig a una habitació un rato. Per mi la memòria de l’àpat és l'autocompassió i ella se’n renta les mans.
En realitat no vol que li escalfi el llit. No li cal, ja que és una dona ben refeta, amb braços durs, de fer sessions al gimnàs. El que vol és que li prepari unes copes i que em posi calent mentre em miro uns vídeos. A fora, plou i s’està bé estirat al llit amb dos coixins a la capçalera per recolzar-se.
Segur que li abelleix un clau. Ella i sexe són carn i ungla. Difícil entendre com la va deixar el primer marit. Un fill de puta, això era el tipus eixe. També jo vaig compartir vida amb altres dones abans. És que òndia, a cada moment la gent s’ajunta i se separa amb facilitat: molta llibertat però quan algú es baralla amb un altre, al final cadascú surt del pis cagant llets i emportant-se tot el que de l’anterior habitatge.
D’una manera o d’una altra els retrets em rellisquen cap a l’oblit. Se’m consumeixen. Fer un clau n’accelera el procés. Així que no tarda a aparèixer amb pijama sota una bata. Sentim jazz, bevem unes copes que dissimulen el mal alè del sopar, xerrem i ella es fica al llit i amb la mà em busca el sexe… Ara no em diu però tu estàs bé del cap?
Segur que ella té més memòria que els àpats. Segur que, tot i la seva fredor, n'emmagatzema. És evident que coses d'ella se li converteixen en ressentiments. Prefereixo deixar-ho córrer. Per autocompassió, i perquè me l’estimo i en gaudeixo de la companyia quotidiana, tot i les baralles.
Joan Guerola
