Quan desplega el pergamí 5
Cinquena part
—Què volies dir-me abans.
—Deia que estic cansat a aquesta hora del vespre.
—Jo penso…
La tallo i li dic:
—De debò que tu penses?
—Penso que massa sovint t’estàs queixant de cansament. Sembla crònic.
—No li deies el mateix al teu primer marit i et va fotre una hòstia?
—No pas. Guaita, nen, no fou així. Va ser molt pitjor. El vaig enxampar pel carrer passejant agafat de la mà de la dona de fer feina, que era més jove que ell i que jo. Què vaig fer malament jo perquè em passés això? No era just.
—I en veure'ls que vas fer?
—Que volies que fes, que muntés una escena. Doncs, no. Vaig girar cua com si no hagués vist res. Amb l’obsessió per marcar músculs i abdomen, al molt cregut li hauria de fer vergonya de cintura cap abaix. Sí, unes cames primes i la pell del mig que no se li estirava. No parava de consumir esteroides anabolitzants per tenir musculatura. Estava ben sonat el malparit.
—Més o menys com tu i com jo, no? Vivim entre amenaces i assetjaments.
—Entre amenaces i assetjaments —diu per burxar-me—. Deixem-ho córrer ja. El passat l'engeguem on tu saps. Per mi no compta, i no tolero judicis —diu, fa un soroll amb els llavis junts i s'arronsa d'espatlles.
—Jo no em crec que ho deixis córrer així com així. Però com vulguis, doncs.
Llavors ella es posa dempeus amb el risc que el comandament caigui i les piles vagin rodolant per terra. Com un emperador romà però sense toga, es fica les ulleres de prop, treu i desplega un pergamí en què de daltabaix va enumerant tot el que ha anant fent a la tarda. És possible que tot ho capgiri com un mitjó. Tarda que per ella comença a les sis i acaba a les vuit. Va llegint el document i va escridassant-me. Si intento dir el que he fet, no escolta. A part d’haver estat a l’oficina, segur que a casa he fet com ella. Al moment li torno a dir:
—No serà tant. A més, crec que ets una busca-bregues. S’han de tenir tanta paciència amb les dones com amb els malalts.
—I amb els homes s’ha de saber passar d’ells.
Continuarà
Joan Guerola
