Quan desplega el pergamí 2
Segona part
Si els àpats no tenen memòria, tampoc en vull tenir perquè m’estimo no escoltar les amenaces i defenses d’ella. Fent la ximpleta, vinga provocar amb els xantatges dels whatsapps, si el sopar això o allò, si embruteixes massa… Em pregunto on vol anar a parar amb escenes en què diu a vegades que li vénen ganes de deixar-me i, quan em deixi, tindré tanta merda que se’m menjarà. Sembla que no sàpiga dir altra cosa. Li contesto:
—Ximpleries així se’n diuen massa sovint.
—No te la podràs acabar. Te l’hauràs de menjar sol.
—Torna-hi. I per què me l’he de menjar sol. En tot cas ens la menjarem entre tots dos. O millor te l’envio en un paquet com si fóra un pollastre rostit.
—No, gràcies. Te l’has feta tu, te l’empasses sol. A més, no desvies. T’ho torno a dir, si et deixo, et moriràs de fàstic.
Encén un cigarret, fa unes pipades i el deixa al cendrer de vidre. Treu el fum, seu en un tamboret recolzant els peus sobre l’estrep i mira cap a terra.
—Em sabria greu que marxessis, sí, no? Confio que si te’n vas, serà per la porqueria i perquè no m’estimes. Ho sentiré molt. Ah, també em sabrà greu pels altres que t'hagin d’aguantar, sí —li dic amb una mà a la galta i el got de cervesa a l’altra mà.
—Aparta't, jo acabaré de fer el sopar. Vinga, anem anant: para taula, coi! En acabant de sopar, neteges la vitro, arregles cuina i ho deixes endreçat.
—Si ja està parada, però si vol la mato amb les estovalles, tovallons, forquilles…
—I li poses anestesia, d’acord? La veritat, tantes bestieses, t’agraden, eh?
—Són futileses, comprens? —dic amb una rialleta mig apagada.
—Prou bé que sé que com n’ets de foteta. Vinga, para taula, prou ja. En acabant, ho neteges, arregles cuina i ho deixes preparat per demà.
—M’has ordenat primer que pari taula. I ara, quantes coses m’has ordenat en uns instants. Encara no tinc tres mans, que jo sàpiga.
—Així i tot encara hi ha coses que faries malament.
—A més, perdona, el sopar l'he fet jo, millor dit l’havia preparat. Dic havia perquè ara ja no hi és.
—Tinc gana. Vinga, aparta’t —diu ella que em fa fora a empentes—. Al ritme que vas ni d'aquí a demà el tindràs fet. Jo l'acabaré i tu fas el que t’he dit. Suposo que això ho sabràs fer bé. Vinga, aparta't del mig.
Deturo el treball ordenat i discret. És poc valorada la meva tasca en la cuina, què hi farem. D’un glop m’acabo la cervesa i segueixo amb la taula. Després acabo de preparar una amanida amb tomàquet i enciam mentre ella escalfa plats precuinats. Serveixo plats plens de menjar. Sopem. Ella menja de pressa. Més que jo. Vol beure i no té aigua.
—Què guardes l’aigua per les granotes. La taula se serveix per a tots dos no per tu sol. Servit tu, creus que no hi ha ningú més?
Continuarà
Joan Guerola
