Quan desplega el pergamí 1
Primera part
Ni cuinar el sopar ni menjar-se’l tenen memòria. Quan hom el comença, la vida sembla com la coneix. Quan l’acaba potser resulta diferent per discussions o baralles. També per un assassinat o per pura autocompassió. A la força hom se’n recorda d’ells però, dels àpats, en un no-res els oblides.
—En què penses que tardes tant. Tota sola ja el tindria preparat. Se’t faran els anys de Matusalem —diu la dona que apareix de qualsevol lloc.
L’abraça pel darrere i el rodeja amb un braç alhora que fica la mà de l’altre per sota del davantal, li descorda la cremallera dels pantalons i li agafa el sexe.
—Hòstia, què fas, deixa’m que em caurà el que estic cuinant. Fins ara feies Phubbing i passaves de tot. Com si no tinguessis gens de gana.
—Tu també m’ho fas sovint mentre miro la pel.lícula o el mòbil. I aquest que tinc amb la mà li agrada molt jugar, veritat? Ah, és clar, l’amo té gana i vol sopar, o no?
—Deixa’m que em caurà el menjar i ens quedarem sense… Veus, ja has aconseguit, idiota. T’hauria de fotre un castanyot que ja veuries.
—Tu, toca’m, si tens collons. Oh, la mare que… Guaita, quin desastre de vitro-ceràmica has fet. No ho hauràs fet a posta?
—Déu! De debò que no.
—Poc que m’ho crec pas!
—Me la tens jurada, eh? Em creus una paperina?
—Hi ha més porqueria que a la cova dels negres. Els homes sou inútils.
—Que tu els coneixes tots per poder jutjar-los?
—Tu que creus?
—Que en tu tot és possible.
—Això t’agradaria per riure-se’n… Ai, calla. A tothora dius ximpleries. Tampoc em cal conèixer-los per jutjar-los.
—Només dic el que és just.
Segur que el sopar era bo. En silenci el menjar roman vessat per sobre la vitro-ceràmica, sense la més mínima memòria. No més retrets.
Continuarà
Joan Guerola
