Les creences 5 (setmana del fred i dels barbuts)
Cinquena part i última
—Les botifarres són al rebost, no pas aquí. Esteu al cas del que us dic, o no?
La mare les va informar debades ja que no van atendre les indicacions.
—Ja m'ho sembla que no m'heu entès —va tornar a dir la mare.
—També fóra cas que apareguessin les monedes —va dir l’Encarna.
—Que hi ha a dintre? —va preguntar l’Ester.
—A veure, Consol, no ho emboliquis més tu ara, eh! si us plau! Anem per feina, anem per les monedes d’or —diu l’Encarna.
—Potser són pastissets embolicats —va contestar la Consol que ho va mirar per sobre.
—Treu-ne. Me’n menjaré un. Entretant cerquem les monedes —va dir l’Ester.
La Consol començà a treure’n a corre-cuita, els va destapar deixant les coses de qualsevol manera.
—Collons, les monedes d’or —va exclamar la Consol
—No m’ho crec pas —van dir les altres dues alhora.
—Això és de l’Esteve. Deixeu-ho on estava —els va dir la Pura mentre se’ls hi acostava amb el garrot a la mà i les amenaçava—. Jo em vaig desviure per vosaltres. Us hauria de caure la cara de vergonya: no us fa pena deixar-me sola i delicada. Fareu malbé l’or. Senyor, fareu un desastre l’herència.
—No vols tenir cura de la teva mare, Ester?
—No hem vingut pas per vostè —li va dir a la cara la Consol.
—Vostè és queixa sense parar i durarà més que el cul de morter —li va dir l’Encarna.
Quan havien agafat les unces i les monedes d’or, l’Encarna va posar pell morta i va tornar a dir:
—Vinga, anem-se’n.
Semblava que a cap li dolia deixar-la.
—Sí, marxem —va dir la Consol sense cap sornegueria.
Encara enjorn, la mare sabia que no trobaria ajuda de masovers o bracers. Tot va emmudir de seguida tret d’un estol de pardals. Quan les filles estaven per abandonar el mas, la mare va fer un intent d'invocar la llegenda i en començar a tenir fe en el fet que tot podia succeir, es va escoltar caure pedres de les parets, li van tornar les forces, es va aixecar, va cridar les ovelles que van respondre a la crida, les filles es van espantar en veure's envoltades pel ramat que les van desposseir de l'or i van fugir espantades. En un esforç més, la mare va invocar a la llunyania la tornada de fill des del forat negre, va treure el cap a la porta i va veure de lluny un resplendor, un llum que s'apropava.
Joan Guerola
