Independència; sí, no? 1
Primera part
Si s’aconsegueix, potser la república catalana no assumirà el meu lloc de treball. Compte, se m’extingeix la plaça. Em fotran fora, òndia! Sense contemplacions. Al capdavall, on vaig sense diners. Tan bon punt pugui, m’informaré molt més. Ara i adés, hi rumio i passo angúnies. Segur que no és cap quimera. Jo vull gent honrada que governi amb independència o sense, em diu la veïna moltes vegades. M’hi jugo el coll que alguns, com ara jubilats porucs amb les pensions s’apuntaran a anar-se'n de Catalunya. Després de tot, de què viuran si no tenen calés. No ens podem fer els desentesos davant d’eixa realitat. Ja ni sé el temps que li estic donant voltes. No siguis beneït. Fins quan t’hi estaràs rumiant. Vinga posar-te pedres al fetge, i amb les celles arrufades, tu creus? No sé per què faig cas de les bajanades feixugues que, per damunt de tot, vols portar a sobre. Ja hi som. Has de tenir fortalesa. T’has deixat acovardir pels comentaris amenaçadors. Deus saber que hi ha empresaris que fan la campanya de la por, del xantatge als treballadors i dels rentats de cervells. Mai no creia que et podia passar a tu. Ens esclafaran si no es guanya el procés. Ara els pensaments són més seguits; que si la feina, que si serem un estat nou. Que no hagi de llegir entre línies sinó que em parlin clar, ostres! Un manat de dubtes, de neguits. Ella i jo seiem en el banc d’una placeta en forma de triangle davant les façanes de la casa modernista Masferrer, la barroca dels Ciurana i de la casa de Jaume Balmes. Bevem de l'ampolla de cervesa i ens fem petons amb el ritme relaxant d’un grup de jazz que toca al bell mig. Com n’estic de bé amb ella. Es repenja amb un pit enfonsat sobre mi, com si tractés de contenir-me les cabòries mentre mantinc ulls tancats. Prou sap ella que m’agrada i que jo patiria si hagués d’anar-me’n. Estic tan bé amb ella.
Continuarà
Joan Guerola
