Qüestió històrica sense resoldre 4
Quarta part
Sovint havia compartit la història amb la dona que li preguntava sobre que n’havia sigut d’en Ricard i del pare de la noia.
Li contava eixa història per amagar altres coses. Per assegurar-se que no faria preguntes innecessàries li acaronava la cara i li’n contava de noves. Eren idees inoportunes en eixos moments: el neguitejava. L’enganyava amb professores joves de la seva càtedra? A bona hora venia a pensar-hi! Ella insistia a saber els motius que hauria tingut la jueva, si estava tan enamorada. Una qüestió històrica sense resoldre, és més, ni tan sols es plantejava gaire.
Envoltat de les glicines del mirador, es va aixecar. Els instants se li anaven escurçant, tancant. Dret es balancejava amb lentitud sobre els peus i anava començant a descobrir els motius. L’oratge que corria, s’extingia com una espelma. No esquivava el fet de, tot i haver estudiat tant i tant sobre els mons cristià, hebreu i musulmà, no haver trobat sentit a moltes coses i sucumbia a la fatiga impertinent. Tot plegat l'escanyava i notava que res li posava resistència. Només havia d'avançar un pas. No volia rituals, per això a mesura que s’hi anava acostant augmentava la transpiració… Amb prou feines era fer un salt al buit i sense tancar els ulls. Ben aviat seria com la jueva i s’havia d’esforçar per encertar-ho i no fracassar.
Si va fer l'impuls, si va levitar i si, durant quatre segons, va anar caient en picat per l’espai que tot ho xuclava i s’ho empassava, el mateix que potser la noia havia recorregut fins a capbussar-se per on l'aigua del desglaç feia un gorg, ningú ho sabria. Si va descobrir els motius de la jueva, tampoc ningú ho sabria pas.
Se sentien veus prop. Eren les dels altres jubilats que arribaven des de la geometria del pont. Veus que s’extingien en el fons de l’aigua on ell s’havia negat. A poc a poc es repetia la història de la noia que, en la mateixa situació, hauria pensat que eren les veus dels que resaven a la sinagoga.
Joan Guerola
