Les creences 3 (setmana del fred i dels barbuts)
Tercera part
La Pura es va permutar per adonar-se’n d’unes creences. Va percebre que les filles podrien haver arribat al mas el Racó. En algun moment l’Ester, la més jove, vigilava dreta a la porta del mas. Les altres dues cercaven les monedes d'or. Era evident que devien d’estar tallant fundes de matalassos i màrfegues, així com furgant en còmodes, baguls, tauletes i extraient algun rajol que es mogués una mica.
Regiraven tan de pressa com podien en les golfes quan es va presentar la mare, acompanyada d’una tropa de miquelets. Endebades l’Ester es va afanyar a avisar-les. Si pogués, a les molt desvergonyides, els hi pegaria quatre trallades, renegava la mare.
Tal vegada elles pensaven que això hauria estat el millor, que fossin condemnades a rebre cinc fuetades enmig de la plaça, encara que envoltada de gent. Per això s’hi posarien sota les camises unes samarretes fetes de pell d’ovella i no patirien gens. No fou pas així. Van ser condemnades per assalt i destrosses. Haurien d’anar a presó durant un bon temps. No podrien robar les monedes d’or. Tanmateix, van aconseguir escapar-se de l’autoritat.
Havien tornat els que havien marxat a la recerca de l’Esteve. Van fer saber a la Pura que ves a saber si els bandolers l’havien matat i havien deixat el cos sobre la molsa i per entre l’ordit de la massa boscosa. Ella se sentia més abandonada malgrat que ningun lladre va entrar al mas a furtar l'or, tret de les germanes porfidioses que hi van arribar de nit fosc. En passar per davant de l'alzina mil·lenària van veure que de les finestres de la casa sortien càntirs. Els càntirs deixaven anar llums, anaven fent salts i desapareixien.
—Vigileu, que venen dos càntirs cap aquí, apartem-nos —va cridar la Consol, espantada—. Posem-nos darrere l’alzina.
—I això que la mare ens havia ensenyat que no existien les creences —va dir l’Ester que, per no mirar, es ficava les palmes de les mans com a viseres davant dels ulls però entre els dits hi havia forats.
—Esperarem una estona —va dir la Consol i les altres ho van acceptar.
—Ens van dir que l'herència s'havia de repartir entre l’Esteve i nosaltres, sí o no? —va dir l’Ester.
—Sí. Però sabem de sobres que ell és l'hereu, perquè és el major —va dir l’Encarna que va es mig donar la volta mentre els càntirs seguien sortint de la paret.
—El que es comença s'ha d'acabar —va sentenciar la Consol—. Les coses es fan o no es fan i vam decidir fer-les. Si els pares ens haguessin donat a cadascuna la nostra part, no hauria passat res.
—Hem perdut diners, perquè hem pagat el Sastre i la seva colla. Hem rebut pallisses i hem estat a la presó… No podem tornar arrere —va dir l’Encarna.
—Això ho dius tu. Mira cap a la casa —va dir l’Ester davant l’espectacle esgarrifós.
—Mai no ho havíem vist. Només havíem sentit rumors sobre les bruixes del mas.
Feia feredat l’expectativa de l’ordre paradoxal del Racó. Dempeus darrere l’alzina, sentien caure pedres de molí, que rodaven i enfonsaven l’empedrat de l’era enfront del mas. Les pedres seguien rodant cap avall pel camí fins que desapareixen. Increïble, exclamaven amb pànic. Anar al poble a cercar ajuda era absurd. Aviat serien considerades boges, si la gent del poble venia i no veia res.
En rompre el dia, quan mas i pedres de molí deixessin de ser una realitat inseparable, tenien clar que haurien d'anar directes a la mare, ara que no hi era l’Esteve. En calmar-se l’amenaça, en pressentir que no en sortirien de les parets, totes tres juntes van forçar la portella per poder entrar. Es van encaminar al dormitori on devia ser la mare.
Continuarà…
Joan Guerola
