Les creences 2 (setmana del fred i dels barbuts)
Segona part
Una sent palpitacions quan s’ha d’amoïnar per les unces i monedes d'or, odio els bandolers i per culpa d’ells m’he quedat sola, renegava la Pura mentre escarbava en la xemeneia i feia una ullada a les marmites: les unces i monedes d'or encara hi són, menys mal, va cridar. També va sentir belar les ovelles, cosa extranya.
Ben abrigada, va sortir de casa amb el sarró i el garrot, i a l’era va cridar tot demanant ajuda. Ningú no hi va acudir, qui vols tu que hi vingui, es va dir en veu alta. Tret d’algun bel d’ovella, només silenci. Ni tant sols lladrucs de gossos. Pobres bèsties estaven mortes, devia ser cosa dels bandolers ja que quan ells van entrar al mas tampoc hi van lladrar per avisar-nos.
De sobte, es va girar cap a la dreta de la casa i va creure que tot just darrere del tronc d'una alzina mil·lenària hi havia persones disfressades d'una altura semblant a les filles. A mesura que s’hi acostava, va deixar de veure-les. Sense dubte podien ser les creences. Ximpleries, va remugar.
Es va posar a camejar camí avall en direcció al poble i, de vegades, feia algun crit per demanar ajuda. Encara que no estava impedida marxava amb dificultat, segur que a la nit el reuma no la deixaria viure. Tant a gust que s’abandonaria en l’ensopiment de l’escalfor del llit.
En arribar al mas de La Punta, esperava trobar el masover i alguns bracers però tothom era a missa, després de la qual es beneïen animals. No li quedava més remei que continuar a peu. Amb penes i treballs va arribar a un encreuament de camins on va ensopegar amb un carreter que la va pujar al carro. Déu meu, que no li facin res a l’Esteve. I si no el torno a veure de demà enllà? es va preguntar mentre sentia el colpejar de les llànties de ferro de les rodes contra algun còdol. Vinga, no perdem temps, li va demanar ella i el carreter va estirar dos voltes les regnes perquè la mula avivés el pas envoltada per vinyes sense pàmpols ni sarments. Amb les mans tallades pel fred se l’embolicava en la falda, ella tornava a pensar que tal vegada els bandolers ja s'haurien allunyat per sendes envaïdes de malesa: un forat negre sense tornada. No comprenia que no haguessin robat les unces i les monedes d'or, ni haguéssin furtat ni una ovella. El malparit del Sastre no acostumava a estar per bromes. Igual faria conxorxa amb algú. I si volien donar-li un escarment al fill? Però ell mai no s'havia ficat amb ningú. Això sí, tenia un ramat d’ovelles que feia goig, i havia heretat les unces i les monedes d'or. Ves a saber si ella no havia fet bé el repartiment de l'herència entre el fill i les filles, tot i que sempre havia mirat de ser justa.
Un cop al poble, a la sortida de missa, va demanar ajuda a la família i els amics. Que el Sastre de Vallada i uns bandolers havien segrestat l’Esteve, que reuniren familiars, jornalers i bracers i voluntaris, va dir amb força caràcter. Quan la gent es va assabentar de la notícia es van formar rogles de persones que enraonaven en la plaça, i seguien amb la mirada la Pura. Grups de voluntaris maxaren a la recerca.
Continuarà…
Joan Guerola
