Professor interí 7
Setena part
Que s’aprovi a tot quisqui, una batalla més perduda. No hi penso pas morir en ella.
El final de curs s'emporta un horitzó tenyit per hormones d'alumnes i una coral amb enrenou de cadires arrossegades i cridadissa dels passadissos. Les aules s’inunden d’un silenci, sense boles de paper enrotllat com les d’en Marc o quan en Lluís s’estintola davant els meus morros, i d’una olor que em fueteja. Els instituts fan tots la mateixa olor. Em reconverteixo en un nombre identificatiu de barres com a corrector de selectivitat; van bé uns diners per l’interí que no cobrarà l’estiu.
Amb deu anys d'experiència suporto l'angoixa de saber on seré l'any vinent. Cap continuïtat en els centres que a penes m'acullen un curs. Cada any he de tornar a començar a un altre lloc amb alumnes, costums i companys diferents. I el pitjor, tornar a sentir-me un pallasso davant el públic nou de les aules. Tal vegada, on tot just acabo de plegar, en tenen massa vist.
Odio els funcionaris de carrera que, acabat el curs, riuen i estan feliços amb els possibles viatges d'estiu. D'ençà que acabo en un institut fins que, si hi ha sort, començo en un altre, se m'obre un espai de temps en què s'entreveu la possibilitat de tenir una plaça definitiva alguna vegada, amb tot això qui sap. És un temps d'estiu en què jo em reciclo i em mantinc alerta al sorteig de places, per això no em moc.
El meu viatge turístic d’estiu comença a finals d’agost i acaba a primers de setembre quan vaig al nou centre i em presento al director, com qui es presenta al recepcionista d’un hotel. Em fa mal tot, abans d'anar-hi al terreny aliè. Això m’estripa l’interior. Presentacions. I la timidesa del primer dia.
Em donaran els grups que no vol ningú, amb alumnes que no hagin aprovat i, a sobre, estiguin tots junts. I ells, els alumnes, em tornaran a qüestionar, seguiran queixant-se mentre hom calla, s’empassa moltes coses i aguanta; hom es queda parat de la mateixa paciència. També quedo parat de sentir-me de nivell diferent respecte alguns funcionaris de carrera: no és l’hora de fer una lluita de classes. No cal renegar ni despertar llàstima, em diran que ells també hi han passat. Temo que uns i altres em destrueixin.
Ara, tant me fa si els alumnes no analitzen ni interpreten la raó de res. No creguis pas que vagi a fomentar el debat, escoltar les seves idees, a corregir-los, a imposar els meus punts de vista. Em sento com una madeixa de fil enredat i abandonat. Al capdavall, quan hom té feina s’hi aferra. M'acaba donant igual les reaccions dels alumnes. Em consolo mentre penso que seria encara pitjor si no estigués en les llistes. Fa feredat si he d’estar pendent del mòbil. Al voltant de la tercera setmana d’agost puc començar l’expedició. Perfecte. Com a mínim puc gaudir de contractes d’any, amb el dramatisme que em truquin a darrera hora. Millor no queixar-se, ja saps el pa que s’hi dóna arreu. Pitjor encara, tan sols uns mesos. Quin altre camí em queda.
Joan Guerola
