Professor interí 4
Quarta part
L'endemà de la topada amb el Pollita, es presenta el pare d'en Marc.
—Diu el meu fill que vostè se'n va riure d'ell, que li va posar un malnom —diu el pare davant del nen al despatx del director.
Condemnat a perdre, miro de no rebatre'l. Callo per por de què, pel curs vinent, el director no em signi cap document a favor, o no em reclami.
—Què dius què t'he fet o que t'he dit? Explica'ns-ho ara mateix aquí davant —li dic a l'alumne.
—Bmmm … —respon amb veu baixa, amb cara de res, sense contar ni un detall, i mira cap a terra: inútil raonar amb ell.
Deu haver enredat els pares amb mentides. De seguida t’acusen de qualsevol cosa. Encara sort que, sense proves, el director els engega aviat. Quina frivolitat la d'uns pares que gosen amenaçar-me així, són el que no n’hi ha. Per què no tenen un nen més normal. De què treballaran. Com funciona el món a qui algú, com jo, no pot acceptar. En acabat, torno a la realitat que m’atabala. Pels alumnes i pels pares, actes d’adoració sense sentir res dolent. Per ells només compta l'imperi del jo.
En mi, ningú repara. Faig més hores de tasques voluntàries i tota mena d'activitats extraescolars fora de l’horari que d'altres professors titulars, i cobro menys. Suporto la humiliació i els menyspreus d'alumnes, pares i de l'administració caciquil, amb la nova rebaremació en què no hi compta l'antiguitat. Les queixes no van més enllà de llàgrimes d’estrelles.
Continuarà…
Joan Guerola
