Professor interí 3
Tercera part
—Escolti —diu el Pollita enmig l’aula mentre para la classe.
—Digues. T'he dit un munt de voltes que no interrompis.
—Profe, que m'avorreixo en la classe —diu mentre que el soroll de l'aula veïna supera la paret divisòria i sovint em tapa la veu—. Me'n vaig a la classe del costat.
—No pots —dic com si ningú m’hagués avisat de què podia passar-me.
—Faig el que vull —diu ell, s’aixeca i se m’acosta—. No seràs tu qui ho impedeixi.
—Repeteixo que no pots —dic—. A tu et toca aquesta classe.
De sobte hi ha un silenci de campanar enmig la nit. El somriure blanc de les dents del Pollita semblen tecles blanques d'un piano i la pell tecles negres. Davant eixa combinació i el serrell engomat sento agenollar-me. Sense necessitat d’esquivar-me passa de llarg, obre la porta del tot i diu:
—I què hi ha de dolent en açò? —les últimes lletres les talla el cop de porta.
Sense saber què dir, condescendent i enrotllat en mi mateix. La ridiculesa es transforma en el centre d'atenció. Cercar el cap d'estudis no em sembla prudent. Per uns instants me'n vaig a una aula buida a desfogar-me de tanta impertinència. Quan acabarà la sensació d'estar podrint-me? De seguida, torno a seguir la classe.
A la tarda li ho explico a un company interí que em diu que ell ja hi ha passat. Segons un funcionari de carrera el tema de l’alumne gitano és inarreglable. Curiós que faci cas a eixe tipus no pas per idiota sinó per veterà. Vaig deixar córrer això de l’alumne perquè n'és un amb necessitats educatives i no vol treballar.
Continuarà…
Joan Guerola
