Professor interí 2
Segona part
No hi va haver més oposicions des de llavors ençà. Em vaig convertir en un interí que en el fons era un simple contractat: tot pedra. Un interí prosèlit de l'arbitrarietat i la corrupció del sistema de selecció que em fa víctima de la inestabilitat. Un pallasso nòmada que va d'institut a institut. Un pallasso a qui, encara que els companys em consideren un professor més, em fan retrets i els alumnes m'aclaparen amb bromes. Sembla mentida que hom hi hagi de ser el pringat que balafia els seus estudis amb el pitjor de cada centre.
—Lluís, vols callar, ja. És el quart avís.
—Però si jo no estic parlant —renega en Lluís—. És en Marc que m'està tirant boles de paper.
Un petardet l'escarneix repetint el mateix amb veu aflautada i gestos una mica amariconats.
—I tu, Marc, vols parar de llençar-li coses —li dic jo.
—Jo… Què dius ara? Què he fet? —diu en Marc.
—Bah, home. No fas més que emprenyar-me —diu en Lluís.
—És que els professors em tenen mania, tots em criden l'atenció des que el meu germà…
—Una altra vegada amb això de la mania, Marc. Mira, us posaré una incidència a tots dos —li dic davant l’ineficàcia dels avisos i em continc amb distanciament dels dos bàndols.
—Si em poses una incidència, te les veuràs amb els meus pares. L'any que ve no tindràs feina.
Sento els ulls de l'alumnat com formigues que m'estan repassant, semblen voltors que volen sobre el meu contracte anyal. És probable que em notin nerviosisme i gratin en l'estat d'ànim. En Lluís em repta, mirant-me fix.
—Afaita't millor. Tens núvia o estàs casat?
—Això no és de la teva incumbència.
El tallo per la drecera. La inseguretat laboral em treu fins i tot l'opció de tenir fills, afectat per la inestabilitat en vida personal de família o en habitatge.
Continuarà…
Joan Guerola
