Però quan tornaràs? 6
Sisena part
De tant en tant miro la tele que no aconsegueix distreure’m. Veig un programa sobre presons. Parlen d’un noi que, mogut per la desesperació causada per la crisi, va emigrar i va traficar droga. El van detenir i va haver de suportar les terribles condicions de les presons en un altre país. Potser com el meu nen que, arran de la manca de feina, se’n va anar per no acabar com una mena de rodamón que va pidolant pels carrers.
En el següent reportatge veig soldats amb el fusell cap endavant i la cara quasi tapada tret de la boca. Descobreixo que un d'ells fa una ganyota amb la boca movent el llavi cap avall com el meu fill quan es disposava a xiular. Encara que transfigurat n’estic segur que el gest és el mateix. Tot seguit apago el televisor, em frego les mans. No pot pas ser. Ell mai no faria això de ser un d’eixos soldats. Hauria de dir-ho a la policia per si el poden treure. On preparar el rescat si no sé on està.
Faig milers de conjectures. I si el fill degolla algú… M’estimo més no entrar en detalls. El futur és més que incert, per no dir que ja no me’n queda. Em costa Déu i ajuda seguir en un món al qual no m’uneix cap fil.
Fa anys, un munt de baralles per defendre'l: total per no-res. Això de l’estudi no està fet per mi, em deia: ni un cicle formatiu. Que no hi ha feina, que no n'hi ha, repetia. On anaves tu sense cap estudi, què esperaves. Cartes escrites i cartes estripades: per omplir-me el diàleg. Exigències constants: respectes a la teva llibertat, oh i tant, no faltaria més. I diners per ningú: no sé què n’ha sigut. A canvi, intensitat de pressió al pit, augment de neguit i d’insomni, comprovacions, neures, manies. I no veig sortida.
No tanco amb forrellat la porta del pis, ho torno a comprovar. Omplo un got d’aigua i me’n vaig a l'habitació. Noto el recorregut de les pastilles empentats pels glops d’aigua. No triguen a formar part de mi. Quan ja no me’n queden, em gito. De l’esglai no podré fer res.
Joan Guerola
