Les creences (setmana del fred i dels barbuts)
Primera part 1
En els dies freds de Sant Antoni, s’afirmava que algú havia vist sortir pedres de molí per les parets del mas el Racó. Un veí deia també que una gallina del mas el Racó havia post cinquanta ous, i un altre veí deia que una gallina d’ell n’havia post seixanta.
Quines ximpleries, pensava la Pura, que sempre havia ensenyat els fills que les creences no existien, només els fets. Això pensava la Pura que, morta de fred, jeia en el llit del dormitori alhora que mirava l’Esteve, el fill, com alçava del terra unes marmites amb unces i monedes d'or i les penjava d’uns claus prop de la sutja de la xemeneia.
Oh, Déu meu, si venen els bandolers. Amb pocs n’hi prou per furtar-nos-les. Tinc el pressentiment que potser ens toqui en el Sant Antoni d’enguany en què, com sempre s’ha fet, dones i homes solen anar a missa, en acabat es queden a la festa al voltant de la foguera de la plaça, es deia la Pura.
Era obvi que amb els pocs que quedaven pels masos no eren prou per vetllar-los. Per això havia demanat al fill que tanqués bé portes i finestres.
Sense que el gossos haguessin lladrat, de sobte van picar la balda. La Pura confiava que el fill no obriria. I si, per ser forasters, l’Esteve creia que havien vingut a comprar ovelles? Al final ell va obrir la porta, els forasters van entrar i van dir que xollaven ovelles, arreplegaven llanes i adobaven pells. Ella va sentir pànic mentre el fill els hi va oferir olives trencades i beure de la bóta mentre parlaven de les terres i del ramat d'ovelles tan maco.
Tan bon punt ho van acabar de dir, els bandolers van empènyer les cadires i el Sastre de Vallada se li va acostar. Li va etzibar una empenta que el va fer caure a terra. Dos bandolers més el van subjectar i li van regirar el braç, en acabant el van emmordassar i li van lligar canells i mans.
La Pura va posar l'orella al barandat del dormitori. Va parar l’oïda, amb la seva capacitat no va tardar a reconèixer la veu del Sastre de Vallada entre l’enrenou. Feien feredat eixe home i la gentola. Me cago en Sant Roc i el gos, la gent a l'església, i nosaltres patint.
No va gosar sortir però va ataüllar per una escletxa que cobrien el cap de l’Esteve amb trossos d’arpillera, va sentir les passes dels bandolers, i que tancaven la porta. Suposava que se l’emportaven cap al bosc que tot just començava uns pocs metres darrere del mas.
Continuarà…
Joan Guerola
