Però quan tornaràs? 3
Tercera part
Tant em fa qui hagi guanyat en els ajuntaments. Segur que el batlle no em donarà notícies del nen. Romandré, ni que m’hagués begut l’enteniment, amb la tossuderia per rebre’n senyals. Fet i fet, m’augmenta el neguit i l’obsessió compulsiva de mirar la bústia cada dia o de deixar la porta del pis amb el llisquet sense passar: per si arriba i obre amb la clau d’ell. Alguna vegada m’entrarà un lladre. No cal deixar-lo sense passar, ja que em gito, dormo fins a dos quarts i mig de dues, em quedo desperta i a la ment em ve tota un reguitzell de persones que desapareixen en desgràcies naturals, en règims polítics, per la droga… Ben enjorn m’aixeco amb cara de pocs amics i esmorzo. Cada cosa que faig, la comprovo dues o tres vegades. M’esbronco a mi mateix per haver-les revisat tantes voltes.
Quedaré oblidada de tots mentre contemplo el pas de la llum amb l’alè de misèria de cada dia. Tant li fa feiners o festius com jornada electoral o festa major, una quedaré com un pinyol d’oliva. Caram, prou d’escriure cartes a missatgers sense ales, prou de donar sovint cops d’ull a la bústia, em renyo.
Per mi i per tu tot principi s'acaba un dia, si puc des d’ara, vull acabar amb el neguit i amb el dolor al mig del pit; no fer-ho a deshora. Només que fos capaç de refer-me i muntar-m’ho sense comptar amb ell que ja se les apanyarà per eixos mons de Déu. Ai, ai, ai… no sé si hauria de fer eixe pas. Tornem-hi als dubtes. M’hauria d’ajudar un psicòleg i anar a un metge per això del dolor al pit. La cosina hi va al servei de l’ajuntament i em va dir que donen bon servei sense pagar gaire.
Continuarà…
Joan Guerola
