Però quan tornaràs? 1
Primera part
D’avui no passa que li ho escric en una altra carta. T'ho dic com ho sento: no et creguis fracassat si tornes un dia qualsevol. Abandona la feina que tinguis, potser guanyes una misèria. Em sobra quasi tot el que tinc mentre estàs perdut per eixos mons de Déu. No me’n sé avenir que tal vegada estiguis dormint en el carrer mentre hi ha sense usar els llits de dues habitacions; els immigrants que arriben aquí, de seguida tenen llit i alguna cosa de menjar; ja ho sé que en males condicions. Tu d’això, no en volies parlar. Et vaig respectar la llibertat sobre el que deies de marxar, de tenir una feina, de guanyar-te la vida i de no dependre de casa. I a mi me’n sobren de diners per passar el mes.
Potser et reté alguna dona. Torna-te’n. Porta-la també, si vols. Quan somnio desperta només em queda en la imaginació el nen amb carn rosseta i llavis grassonets, el nen del qual esperava no sabia què, però no això.
M’aturo en l’escriptura, alço els ulls cap al no-res. Desesperança. Abans de comptar fins a cinc ja l’he esgarrada. Si no em contesta, és evident que augmentarà més el desencís. Les cartes les envio a la darrera adreça que em vas donar. Cap resposta. M'espanta la possibilitat que estiguis captiu en algun país estrany. Que t’hagis fet soldat de l’exèrcit en l’estat islàmic. La crisi econòmica et va escopir cap a fora, prou que ho sé, però ja és hora que tornis… Qui em pot envejar a mi? Una persona que conec que la filla va marxar també, però si més no els pares saben que és a Brighton. Ja veieu, sense cap noticia. Pur oblit. Tinc por. La lletjor de l’existència.
Continuarà…
Joan Guerola
