M'espera la clientela en un dia igual al d'avui 5
Cinquena part
La submissió dels treballadors, alguns dels quals paguen els nou euros i una mica més entre bromes tot i que de vegades se’ls en va l’olla, contrasta amb el dinar del cap d’ells i la secretaria, que demanen una sala amb discreció. Ambdós aixequen la mirada de davant les pantalles dels mòbils quan els porto vedella amb bolets per a cadascun. Adés els havia servit un platet d’olives, una ampolla de vi bo i unes cerveses: no són garrepes. L’home que la mirava la Maribel escriu i dibuixa en algun paper.
Mentrestant, els primers ja deuen de ser en una de les factories que hi ha al polígon. Per guanyar-se les garrofes, se’ls exigeix que treballen amb competitivitat, ja que l’amenaça de l'acomiadament planeja sobre ells.
Més o menys com a nosaltres, els del restaurant. Fa quatre anys que hi treballo, encara que no tot déu ha tingut la mateixa sort. Alberto, sud-americà, va ser acomiadat de seguida; el més barat de despatxar, el que portava menys temps. L'amo no sap manar però acomiadar, sí.
—Encara com que ve gent —ens diu l'amo—-. Abans arribava a tenir cent quaranta persones per dinar i ara tan sols vuitanta. La construcció ens n’ha fet baixar.
La Maribel recull les engrunes, no sobre estovalles de lli sinó sobre les de paper blanc de la taula del client que ja ha fotut al camp. Ella hi troba un escrit. No puc deduir el que diu. Potser m’imagino quelcom així com m'agradaria que la meva dona fos com tu. Quan passo a prop veig com ella recorre amb les puntes dels dits els números del telèfon mòbil que li ha deixat escrit. Potser el tipus és de poc fiar. No bado boca.
Un cop servits el cap i la secretaria tragino plats de la cuina al menjador i munto taules. Avui tinc la tarda lliure. Llevat de treure'm l'olor d'olis refregits de la camisa vermella i els pantalons negres, no sé què faré. Li diré a ella d'anar a fer el toc un volt. Tracto de convèncer-la, res a fer, tampoc vull cap contratemps. Ella treu un bolígraf de la bossa, escriu l'adreça electrònica a un tovalló de paper i me'l dóna. A reveure, ens trobem en Facebook i toca el dos. Atès que no servirà de res, me n’he estat de pressionar-la. No sé per què s’entesta a fer el Facebook el gran què de les relacions en comptes de fer quedades cara a cara.
La mare ja ho deia que companys de treball i amics per la diversió no funciona. A casa em poso la tele, un cop endormiscat me'n vaig a dormir. Demà faré bondat i no li diré res, no m’he begut l’enteniment. M'espera la clientela en un altre dia amb prou feines diferent del d'avui. D’ençà que no hi ha feina enlloc, per tirar endavant, sort d’eixe restaurant amb olor d’olis refregits, lluç arrebossat semblant a un tros de suro i gust químic en el vi. Em fan nosa les olors, però m’horroritza estar sense feina.
Joan Guerola
