M'espera la clientela en un dia igual al d'avui 4
Quarta part
En acabar les postres, el client no mira el mòbil com altres sinó que posa els colzes sobre la taula i entrellaça els dits de les mans sobre els quals recolza la barbeta. Roman com un gat que la persegueix de manera absorbent. Eixa dèria em fa pensar que no deu ser feliç i que no deu tenir res millor a fer. Fa de mal dir fins on vol arribar la paparra, però l’actitud absorbent transporta a una frustració, a una mancança.
Ella abaixa el cap, però l'esquena no la corba gens, i no se sulfura. Inspira amb profunditat amb els ulls tancats, sense esbufegar. Treu l'aire d'una manera perllongada. Repeteix el procés dues vegades. En aixecar el cap, mira els tamborets a la vora de la barra. Que a gust m'asseuria, dedueixo que deu estar xiuxiuejant. Entra en la cuina per comprovar que ja està tot servit la qual cosa, després de tants viatgets, li queda confirmada.
Sense total certesa, de retruc ella s’hi fixa amb un home gras com una mala cosa, que beu i beu sense parar a la terrassa, i que fuma com un carreter, que mai la mira, en deu tenir prou amb la beguda. Prop hi ha una vella que juga a la màquina escurabutxaques i que només ve el dia dos de cada mes. On s'és vist que es prengui quatre cafès en llet i es gasti dos-cents euros a la màquina.
El menú val nou amb vint i la gent ploriqueja, però si el vi feia gust de ranci…i el peix, uiii el peix. Compte, volen prendre un tallat o un altre xarrup amb els vint cèntims. Per fer baixar el dinar. Marxen amb un somriure, a treballar tres hores i cap a casa. I demà una altra volta les mateixes merdes, la submissió al treball i al dinar.
Continuarà…
Joan Guerola
