M'espera la clientela en un dia igual al d'avui 1
Primera part
Encara sort que el restaurant segueix obert tot i que el que mana no en sap gens, de manar. Ni se n'adona de si hi ha un escarabat dintre la cafetera, que s'hi acumula la brutícia, que les dones no netegen prou perquè a voltes n’hi ha algunes que no foten res: cacen papallones. I quina desgràcia per als clients que hagin de menjar el que els serveixo.
Al migdia els porto una ampolla de vi negre, una gerreta d’aigua, una cistelleta amb llesques de pa i un platet amb tomàquets per si desitgen sucar-lo. Quan noten gust químic del vi, és normal que alguns clients facin ganyotes i posin cara de fàstic. Els aconsello que el barregin amb gasosa o aigua. Si mengen amanida i una mica de pa, els dissimula el gust. I al tercer glop ja els comença a agradar.
I quan no ho puc suportar, desvio mirada cap a la Maribel, la cambrera. Va començar als setze amb un somriure d'orella a orella. Preparava amanides i hi passava postres. Quatre mesos a la cuina fins que ella li va dir a l'amo que era capaç de fer-ho millor que les altres cambreres.
Ara treballa catorze hores i, dissabtes al vespre, treballa gratis. S'ha quedat pringada perquè cobra sis-cents euros i li correspon guanyar-ne mil dos-cents. A sobre, aguanta les impertinències d'algun client. Ells no saben que des de fa dues setmanes mengen congelats ni que fa dos mesos que no netegen la fregidora, que encara li queda gust de peix de l'últim arrebossat. Segur que preferirien unes sardines a la planxa amb all i julivert. Però no. Es percep olor d’olis refregits. Se m'enganxa a la roba i als cabells. Tot es barreja en el dinar: el vi ajuda amb el menjar i el menjar a beure el vi.
Continuarà…
Joan Guerola
