L’incapaç 8
Vuitena part
Seguia prenent un te sobre els rajols de la terrassa i llegia el diari a l’espera de si la veia. Era maco estar-hi, alhora hom veia passar la gent.
En l’ocasió que ella hi va tornar, el nen s’hi va acostar amb la bici altre cop contra ell.
—Disculpa, si el nen t’ha fet nosa. És molt pesat… —li va dir ella ben bé als morros.
—I ara, què dius? Deus estar molt emprenyada amb mi, no?
—No sé per què dius això? Què té a veure amb mi?
—Per culpa meva, mira tot el que t’ha passat amb eixe individu. Vaig ser jo qui li vaig dir que anés a parlar amb tu. Jo em pensava que era amic meu…
—I ell se’n va aprofitar, veritat? No t’has d’avergonyir gens —el va prevenir—. No té res a veure amb tu.
—No era que vaig ser jo qui li va dir que parlés amb tu?
—I què. Sóc jo sola i ell, els qui vam decidir viure una experiència junts. Tornaràs demà a aquest bar? T’esperaré, d’acord? Ja t’ho explicaré. He de marxar. Dóna’m el número de mòbil.
No feia falta dir res més sobre l’assumpte.
Li va donar el número. Ella el va saludar i, sense esperar resposta, se’n va allunyar corrents cap al petit que s’havia apartat massa amb la bici.
Ella el va esperar fins que el nen s’hi va cansar de jugar. El va trucar amb el mòbil. El devia tenir apagat o fora de cobertura.
Quan s’hi van trobar de nou, ell li va dir:
—Sols demanar-te perdó per allò de l’amic. Jo sóc tímid i em sento responsable pel que va passar: tinc la culpa —va dir ell mentre no li podia aguantar la mirada i li venien tota mena de desficis.
—Ja hi som altre cop. Ximpleries. Va ser cosa nostra, ja t’ho vaig dir. Així, doncs, millor parlar cara a cara, sense intermediaris ni sentir remordiments pel passat.
—Està bé, està bé. D’acord. No sóc el culpable.
—No pas, que jo sàpiga… Si us plau, ja n’hi ha prou. Per cert, no crec haver envaït la teva intimitat. Vius sol? No tens familiars?
—I ara! Gens… Familiars? Cosins, només. Els pares i les germanes van morir fa uns anys en un accident de tren.
—Oh, quin greu que em sap!
—No sé què pots trobar en mi. A més, que una dona vingui a conquistar un home, no és corrent.
—No et puc creure… les dones no podem lligar amb un home? No penses el que dius. A més a més, vas massa de pressa si creus que t’estic lligant.
—Disculpa. Potser no se m’acudia cap idea.
En eixe moment li va sonar el mòbil. Havia de marxar.
—És el meu amic que diu que m’ha trobat feina en una companyia aèria, però he de marxar a viure a Londres. La meva vida és molt solitària aquí.
—Espero que aquesta vegada l’oportunitat no serà dolenta per tu.
—Si vens a Londres, tindràs casa. Hi ha bons parcs per poder passejar i anar a prendre te —li va dir amb claredat.
Un antídot contra la incapacitat. Que li permetés capbussar-se en una dona. Li va prometre que vindria per ella i el nen.
Joan Guerola
