L’incapaç 7
Setena part
Solia tornar-hi per si ella era pel parc. Només que remenés cul i malucs, de seguida es deixava temptar, sense remordiment, mentre prenia el te sobre la vorera enrajolada. Li seguia els cops de cap perquè la cabellera li caigués enrere. Hauria lliscat a gust pel tobogan del seu cabell.
O si no, s’ajupia per atendre el nen alhora que se li aixecava una miqueta la faldilla pel darrere i mostrava unes cames gairebé atlètiques, sense varius. Coquetejava amb vianants o gent de la terrassa del bar fins i tot amb l’aire que els envoltava. Un individu, que s’enrotllava un cigarret, amb barba i pelat no li feia gota cas, en canvi ell li clavava els ulls amb insolència i es mullava els llavis amb la llengua. La causa d’un entusiasme complicat, va xiuxiuejar. Inaccessible, s’hi conformava a empaitar-la amb mirada furtiva i luxuriosa.
Conscient de la impotència de no poder-la aconseguir, va demanar ajuda a un amic que tenia facilitat amb el sexe femení. Implacable buscava els perquès de les deficiències. Gens fàcil trobar res convincent.
Sovint li preguntava a l’amic si li havia dit alguna cosa a la noia sobre ell. Tot fins llavors era un miratge.
Entretant, regressava al parc per si la veia. Tanmateix quasi mai s’hi presentava, com en el dia de la pluja. Encara sort que no va venir, ja que, per més que portés paraigua, s’hauria mullat, potser no com algú rar com ell que va acabar amb la roba xopa i els cabells molls: per agafar un bon constipat, hom que n’és més rar que una soca i tant li fa si l’ull d’internet l’estava mirant, es va dir. Necessito algú, però a què jugo amb ella, em pregunto.
Passat un temps des que hi havia sol·licitat l’ajuda, va anar a buscar a l’amic.
—Què? Tens alguna notícia? —li va preguntar mentre prenien cerveses—. Vols dir que ella voldrà parlar amb mi? Per nassos tothora havia confiat amb tu, ho sabies?
—La veritat és que no sé com dir-t’ho…—l’amic ja no va voler continuar fingint—. Mira, ella i jo ens casem i et volem convidar al nostre enllaç.
—Què dius ara?
—Jo no volia, però ha estat quelcom que no hem pogut evitar.
—Increïble irresponsabilitat la meva.
Va acceptar estar desarrapat de l'amor, d’aquest món fins i tot. Esfereït, es preguntava si algú que estigués com ell, ho podria aguantar. En les setmanes següents va continuar la falta d’ímpetu, amb el seu bloqueig mental i sense dormir gaire. Va demanar excedència al treball i va decidir fer un llarg viatge. Va ser a París i a Florència, on va conèixer una noia que també li agradava molt. Incapaç de dirigir-se a ella, cansat d’estar sol, se’n va tornar a casa.
Va sentir a dir que l’amic s’emborratxava, sovint no hi era amb la dona i parlava en veu alta de la seva privacitat. Es queixava que ella no sabia cuinar i que era molt parada a l’hora del sexe.
Continuarà…
Joan Guerola
