L’incapaç 6
Sisena part
La vida solitària se li va enllumenar quan es va deixar atreure per una altra noia que semblava passejar un nen pel parc. Potser se sentia sola, separada o no trobava ningú. Al pis la va dibuixar de memòria. Més endavant hi va tornar a seure per si la veia. Va aparèixer una noia extravagant amb un gos gran i darrere venia la que ell esperava que en eixa ocasió portava un gosset lligat a una cadena. Algú que seia prop d’ell, li va fer nosa el que va dir:
—Què n’és de lletja, aquella del gos!
No va gosar dir-li res. Qui sap si s’havia referit a l’extravagant perquè vestia pantalons amb ratlles blanques i negres tipus pijama, una camisa de coloraines i al cap portava metxes de pèl violeta i serrell de pèl cian. Li era impossible no mirar la desitjada alhora que romania incapaç de dir-li alguna cosa, probablement el tallava el senyal que ell tenia en la cara.
En una altra ocasió, tot i que plovia a bots i barrals, es va ubicar a uns metres d’on ella passaria, però no s’hi va presentar. Hauré de parlar-li, es va dir.
Ben mudat l’esperava mentre prenia un té en la vorera enrajolada sota els til·lers granats de davant del bar. La gent naufragava mentre xerrava, bevia i reia; que en són de ximples, vés a saber si, tot i les rialles, també són uns desgraciats, com ell, sense ningú amb qui pogués riure, sense ningú que mai no l'esperés.
Ensumava l’olor que pujava del te barrejat amb residus de flaire de til·lers, recordava la sobreprotecció materna i quan va ser internat en col·legis privats, cosa que li va dificultar les relacions amb les dones i li va fer odiar els homes per les putades que va patir. De sobte va aparèixer la noia que portava shorts i lluïa cames una mica musculades i colrades pel sol. Les movia sense pressa; el nen es va despistar i va anar a parar amb la bici contra la taula on era ell que la mirava immòbil.
—Que n’ets d’empipador —va dir ella en adonar‑se'n.
—No passa res, de debò! —va contestar, alhora que el cor li bategava de pressa en tenir‑la a frec seu.
Va estar poc hàbil davant el cos desafiant de la noia que se'n va allunyar amb el nen. Ell es va aixecar i la va seguir: parlaria amb ella. Quan estava a punt d'entrar al portal de casa seva, va començar a dir:
—Perdona… —va dir massa distret.
Se li va tallar l'esma en rodó per dir‑li… Què li havia de dir? Ella el va esquivar sense menyspreu. L’absurd el va derrotar. Va marxar vagant com sovint.
Continuarà…
Joan Guerola
