L’incapaç 5
Cinquena part
Al matí el va desvetllar la infermera quan va córrer les cortines. El corriment es va emportar l’opacitat de l’habitació, al moment va dir amb veu força fina:
—Si tens dolor, el portaré uns calmants.
—Gràcies… No cal, de debò —va contestar.
Pressentia. Intuïa, massa fins i tot, que podria ser ella, tot i no haver-la sentit parlar mai. No la va mirar, ja que estava gitat de costat contemplant les ratlles que el sol sortint dibuixava en la paret mig taronja. Per fi, es va girar a pleret alhora que la mirava de reüll. Que en sóc d’infantil i poruc, es va censurar. Es va quedar de pedra en veure-li la cicatriu de la galta. Em mereixia la mort per l’empenta que li vaig donar, es va jutjar a l’acte.
—Ja pots estar content. No tens trencat res. Per sort portaves casc. Només tens una ferida en la cara. Et fa gaire mal? —li va tornar a preguntar com amoïnada per si tingués dolor.
—Una mica. Quan en treguin el bandatge i els punts em pot quedar algun senyal, no?
—Sí, una cicatriu en la galta dreta, és possible. No n'estic segura —parlava amb aplom.
—Oh, de veritat? Déu meu, però…
—No t’angoixis —el va animar en veure que s’impacientava. Sense fingiments li va dir—. Jo també en tinc una, de cicatriu, però a l’esquerra, mira-la. No em sento desgraciada per això.
—Quina pena.
No va gosar preguntar-li, de cop i volta, com s’ho havia fet.
—Conta que podries estar pitjor. A més a més, et pots fer un tatuatge. Jo em faria dibuixar una o unes flores. Per ara, jo no sóc de tatuatges. Més aviat una noia tradicional.
Li tocava el braç per posar-li el tensímetre o li ficava el termòmetre sota l’aixella. Sense intercanviar paraules al principi mentre es deixava fer de manera dòcil. Ell tancava un ull i amb l’altre amb prou feines li llençava algun ataüllament ràpid. No suportava mirar la cicatriu. Va anar canviant: la dolçor de com feinejava, el commocionava. Com vestia i es movia li feia sentir música de saxo.
L'endemà li va dir:
—Et veig millor. Me n'alegro.
—Passable. Anem Fent.
—Aviat et donaran d’alta. Com va ser això de l’accident, mira que avançar per la dreta.
—No recordo bé, se’m va accelerar la moto. I a tu, que et va passar?
—L’autobús. Tanta gent a la sortida de les parades.
—Sí, ja pot ser.
—En realitat no ho sé. Potser un accident provocat per una allau de gent o alguna empenta. Qui sap si vaig relliscar en el terra mullat pel plugim.
—Que mala pota —se li va fer un nus en la gola. No van fer més esforços per tractar de comprendre el que va passar.
Varen estar bé fins que ell, incapaç de seguir, la va deixar. Poca eficiència, cap profit. No va fer més el trajecte d'autobús ni va anar amb moto. Només a peu. Atès que li era incòmode parlar-li cara a cara, hauria d’haver-li demanat el número de mòbil per fer servir el WhatsApp: cordons, quin ximple n’estic fet.
Recordava la cara i com recomponia els cabells en el trajecte plegats. A hores d’ara potser amb la cicatriu amb una floreta de tatuatge i per saber-ho hauria de tornar a pujar al mateix autobús cada capvespre.
Continuarà…
Joan Guerola
