L’home de l’acordió 1
(experiment per practicar el recurs de la imatge)
Primera part
Increïble! Un sol home fou capaç d’aturar un comboi de metro a tota velocitat. L’home duia un barret negre a causa de la contaminació, inclòs l’amiant. Tocava l’acordió prop de la porta.
Els seus dits de sucre van atrapar les tecles per donar una tonalitat dolça a la música que naixia en la manxa. Així, va alterar la difícil rutina del comboi, que es va anar marcint i tancant els ulls. Es va ensopir com si la catenària no li donés electricitat.
Cada volta més a poc a poc, amb el conductor incapaç de fer res. En el seu esperit confiava arribar aviat a l’objectiu en la carrera per tenir els anys de la jubilació. Per fi, embriagat pel timbre de la música, gairebé sense adonar-se’n, ni que haguera punxat les rodes, el comboi es va detenir dins el túnel. Es va quedar com un munt de mel amb els passatgers enganxats i sense poder alçar les ales. Xisclaven aterrits. Incapaços de fugir. El que es va desenganxar, i va estar a punt de sortir al mig de túnel, va fer marxa enrere per por de l’amiant.
Potser creien que xocarien amb un altre comboi en qualsevol moment. Retreien a l’acordionista el que feia amb acords tan i tan lents, el colpejaven amb els punys i li donaven cops de peu. Que s’aturés. No gaire lluny se sentia el soroll i el xiulet d’un altre comboi, per sort venia en sentit contrari tocant un tambor per les vies del costat. Pitjor seria que un altre comboi, sense gaudir de turons ni pins, vingués pel darrere: inevitable l’envestida. Un passatger va donar tots els diners i les targetes bancàries a l’home de l’acordió. Els ulls se li van encendre d’alegria; almenys, moriria amb alguns cabals. Per recollir els diners, l’acordionista va haver de parar de tocar, llavors va estendre les ales somniant i va sentir una veu forta i estranya:
Continuarà…
Joan Guerola
