La consciència
A en Francesc no li agrada trobar-se amb eixa captaire de mocador negre al cap que manté, com de costum, la mirada baixa mentre subjecta amb la mà dreta un pot de plàstic, dels de iogurt. A l’esquerra sosté un tros de cartó on es llegeix: romanesa sense feina i amb dos fills petits. Potser de molt jove no va tenir oportunitats per perpetuar la il·lusió de joventut i bellesa. Potser en el seu país els homes violin adolescents que queden embarassades i que no tornen a saber-ne res, d’ells; i ella en sigui una.
Quan el sol, entre núvols i clarianes, no escalfa, roman asseguda just a la sortida d’un supermercat. Estira el pot en el moment que algú en surt, o bé s’hi acosta per la vorera mentre gemega una lletania. Si li cau alguna cosa, mou els ulls de pressa. Amb prou feines recull uns cèntims, res més.
Insuficient, per què no li deixes caure una mica de diners, es diu en Francesc. Amb vint o quaranta cèntims que li puguis donar tampoc fa ella gran cosa, però si no li’n dónes, encara pitjor. Hauries de fer-ho, com també amb un negret de Gàmbia, potser es diu Dembo o Abdullahi no ho recordo, que està sense feina i que dorm al carrer.
Passes de llarg sense lliurar-li res. T’agradaria tenir un acordió i tocar perquè li vols mostrar les meravelles de la música, això l’ajudaria a arreplegar més diners. Tanmateix, això són excuses de mal pagador; el que has de fer és ajudar-la. El restant, romanços.
Una veu interior et diu: veus que tranquil·la i que a gust es deu haver quedat, segur que portarà una vida més fàcil, la dona d’uns seixanta anys que acaba de tirar-li una moneda de vint cèntims a diferència de l’altra de quaranta i cinc anys que potser es deu haver dit si li dono mig euro, que menjarem a casa. En canvi, eixe home d’allà, com altres, sembla que espantin mosques i com si ho fessin amb el fet de donar almoina. En el fons, l’única cosa que fan, és que, a més de moure els braços, si hom els mira els ulls, només hi veus la figura del mòbil. De la captaire, gens de cas.
No pots ignorar la inquietud que t’estenalla. És tanta la recança, que tornes per carrers diferents en sentit contrari, i així, passar altre cop per davant de la dona i donar-li un bitllet de cinc euros. Els ulls d’ella s’il·luminen. Te’n vas a poc a poc amb bosses de menjar, sense girar el cap enrere. I si li has donat molt poc i no poden menjar tots? T’atures, tornes i li dónes una barra de pa. Per fi, la consciència se’t calma, com a mínim, una miqueta.
Joan Guerola
