L'home que no va voler tornar al seu país 2
Segona part
Capítol 1 continuació
En un dels carrers del poble, van comprar una caseta d’uns noranta metres quadrats però que devia tenir un munt d'anys. No es van preocupar a canviar res, ja els anava bé, tot i estar força atrotinada i hi havia escalons que estaven desgastats a causa de l’ús. D’un dia per l’altre, impossible donar-li una altra tonalitat. Tampoc estaven ells per fer canvis: els haurien calgut un regiment d’operaris com ara obrers, pintors, lampistes o fusters. Eren gent militar i a ningú dels dos els agradava les obres. Obvi que, retirat de l'exèrcit, van venir buscant pau i havien trobat com a destí eixe racó desconegut, lluny del seu país, massa sovint en conflictes bèl·lics: semblava mentida! Millor, molt millor, abandonar la fredor de pilotar una avioneta. Si mentre volava, els enemics l’haguessin tocat, hauria pogut caure en qualsevol moment i s’hauria convertit en un munt de ferralla, i entremig ell. Potser li hauria pogut fallar el motor. El perseguia l’angoixa d’eixos moments durant la darrera sortida. Arribaré a la base, estaré fora de perill, es qüestionava sense parar quan només li faltaven uns quilòmetres pel final.
Va canviar el clima fred i plujós de l'Atlàntic, la casa amb jardí envoltada de paisatges verds a Gloucester, per un clima assolellat i paisatges més aviat secs amb camps d'oliveres, ametllers i vinyes, en un entorn tranquil. No se sentia res, més enllà de mussols i teulats, també amb cigales i orenetes a l’estiu.
Tot i això, mentre dormia, cada campanada de les campanes quan tocaven les hores, igual li semblaven avions enderrocats que explotaven. Tal vegada somiava amb explosions, amb cases incendiades, fragments de cossos tirats per terra i gent ferida que el mirava, i no sabia si demanant-li pietat, o mostrant-li odi. Donaria qualsevol cosa per treure-s'ho del cap.
